Mica en mica....bones noticies

Ara fa ja més o menys un més i mig que no escric res al blog. No ho he fet perquè no tenia res a explicar. Feina, molta feina de la ma de qui m'esta ajudant a superar tot això, Jose Escibano (Planificatuentrenamiento.es)  . Moltes hores de gimnàs, reforç, elípltica i poc a poc, una mica de running.

Avui fa un més de la segona infiltració d'àcid hialurònic, i després de la visita a medicina esportiva, per fi tinc bones noticies.

Sembla que he millorat molt. Segons diu el dr, esta convençut que podré tornar a fer animalades, això si, tenint sempre present que el que tinc és per tota la vida, i tindré èpoques més bones i altres més dolentes.

Tinc permís per poc a poc, tornar a la muntanya i començar a posar desnivell als entrenaments. Tot i així, parlant amb el sr.Escribano, hem decidit introduir la muntanya mica en mica, portem molts mesos fent bé la feina i aquest és el camí que vull seguir.

En l'anterior entrada deia que les infiltracions no m'havien anat bé, ara rectifico el que vaig dir perquè és evident que he millorat. Tot i així són varies les mesures que he pres i els canvies que hem introduït en la meva manera d'entrenar. Ho podria resumir en varis punts:

• Infiltracions d'àcid hialurònic: Ja en porto dues, i el dr. m'ha aconsellat que d'aquí un més me'n posi una tercera. En total hauran estat 3 infiltracions en 6 mesos de tractament
• Canvi de calçat: He deixat de banda les bambes "amortiguades" i m'he passat al minimalisme. Amb una trepitjada més eficient l'impacte sobre el genoll és menor. De moment he començat amb un calçat intermig amb un drop de 4mm (diferència entre el taló i la punta). A més a més m'he tret les plantilles del podòleg, no son compatibles amb aquest tipus de calçat. Després de 2 anys de dur-les, no m'han aportat absolutament res.
•  S'ha acabat l'asfalt. A mi m'agrada córrer, el que més m'agrada és la muntanya però les maratons d'asfalt també em tenen atrapat. Amb la lesió al genoll he decidit prendre una desició, deixar de córrer per asfalt en la mesura del possible. Així que a no ser que canviïn molt les coses, encara que em foti, no tornaré a córrer en ruta. Crec que és el millor que puc fer
• La meva manera d'entrenar ha canviat al 100 % . No entraré en detalls, però com diu qui m'esta portant en tot aquest tema "No todo es correr". I cada dia m'hen adono més que té tota la raó del món. Moltes vegades ens obsessionem en acumular km's i km's i ens oblidem d'aspectes molt importants en l'entrenament . 

Crec que és la combinació de tots aquests factors el que m'ha fet millorar. El dr diu que esta segur que podré tornar a fer l'animal a la muntanya. No us imagineu l'alegria que m'ha donat. Ara però, toca anar a poc a poc, no vull fer.me masses il.lusions i que després se'n vagi tot en orris. 

Com que sóc una persona que necessito objectius per a motivar-me, ja tinc una possible data per al meu retorn a la llarga distància. Queden prop de 6 mesos i serà a prop de casa. Ja veurem, de moment, és només una il.lusió

Canvi de plans: No correré la TDS

Avui, després de donar-hi moltes voltes, he près una decissió. Aquest agost NO ESTARÉ A CHAMONIX per a córrer la TDS.
Ja no hi ha volta enrrera, he cancelat l'inscirpció i el viatge .
No ha estat una decisió fàcil, però la realiat és que a dia d'avui encara no estic bé i de moment, no veig que pugui estar-ho a curt termini.
Ho he parlat amb metges, fisios i entrenador, i si ara mateix no puc córrer ni 40' seguits, plantejar-se fer una cursa de 120 km crec que és una bojeria.
Quan et lesiones i queda poc per una cursa només tens una cosa al cap, per sobre de tot vols córrer peti qui peti sense importar les consequències. Però quan la cosa comença a allargar-se i et veus privat d'allò que més t'agrada, la llista de prioritats canvia. Ara mateix l'única cosa que vull és recuperar-me i poder tornar a córrer, ja m'és igual que no sigui a Chamonix, vull córrer per St.Llorenç, vull poder córrer i ja esta.
Així que actitud positiva per sobre de tot! Va ser dur assumir-ho al principi però ara ja esta fet. Ja no serveix de res amargar-se, a tirar endevant i llestos.
Se que més tard o més d'hora tornaré a la muntanya, així que continuraré treballant dur perquè això sigui així.
De moment el tractament amb l'àcid hialurònic no m'esta servint, axií que començarem a treballar altres vies. Sembla que la cosa ve de la meva manera de córrer, així que probarem de corretgir-la.

Never give up!!!

Continuo picant pedra

Ja fa una mica més de 4 mesos que pico pedra. Dins de tot lo negatiu que implica aquesta lesió, vull mirar el cantó positiu, almenys ara ja sé que tinc.

Es evident que la temporada ja esta perduda, practicament tota. Del planning inicial que vaig penjar al blog al gener,de moment, m'he perdut totes les curses a les que volia anar. Durant un més va semblar que tornava a córrer amb més o menys normalitat, però només va ser una il.lusió.

El fet és que ara ja fa casi 5 setmanes que no corro ni un sol km. Fa un més em van infiltrar amb àcid hialurònic, a hores d'ara la meva única esperança d'arribar al Montblanc. Per valorar bé els efectes de la punxada, es necessari que el liquid s'absorveixi bé, i això es cosa de 3 o 4 setmanes. Temps en el que el el doctor m'ha recomanat que no corri.

No he estat parat, estic fent un dur i molt pesat treball de reforç al gimnàs, amb interminables sessions d'el.liptica, tot plegat molt pesat. Sincerament no les tinc totes, continuo amb una lleugera molèstia al genoll que fa que cada dia recordi que no estic bé.

Dimarts que ve torno a medicina esportiva, amb l'esperança que el mateix dia em posin una segona infiltració ( normalment son necessàries 2 o 3 punxades per anar bé). 

Queda poc temps per Chamonix. No vull perdre l'esperança però tampoc no vull crear-me falses il.lusions. Si arribo poc entrenat, correré, però si arribo "una mica lesionat" no correré, perquè això voldrà dir amb tota seguretat passar-me molt temps a la nevera.

Never give up!!!

 

Marató de Barcelona'13 : El debut d'en Barba

Us deixo amb la crònica del Barba, membre d'aquest blog, que normalment firmava alguna de les nostres cròniques de btt. Avui però s'ha convertit en maratonià, i així explica el seu gran debut:

Després de tota una setmana consultant la previsió meteorològica minut a minut, finalment diumenge ens hem llevat amb un cel gris i plujós. Un cop baix per la moral, sumat al cangueli que em feia tremolar les cames des de feia hores. No obstant, a les 7:00 am en punt ja estavem a la fira de Montjuïc, observant com la pluja tampoc era gran cosa, i si no empitjorava, no hi havia motiu per esguitzar el meu debut en la meva primera marató d'asfalt.

Els nervis em corroïen per dins. Fins a 3 vegades he necessitat d'anar al lavabo abans de començar l'escalfament. L'ambient, impressionant. 18.000 runners vinguts d'arreu del món, confluint en el màgic enclavament de Montjuïc, tots apunt per afrontar els 42,195 km que ens separen de la victòria. Cadascun de nosaltres amb la seva pròpia història a l'esquena, tots els quilòmetres, tots els entrenaments, patiments, hores i hores de dedicació, tota la suor vesada per arribar i fer possible el gran dia. I aquí, enmig de la marabunta de valents estava jo, perdut en la immensitat, sense saber molt bé on m'havia ficat. Però ara ja no hi havia volta enrere, o tot o res. 

La meva estratègia per la carrera era simple : mantenir el ritme a 5 min/km durant tota la prova, i no apretar sota cap concepte. Només de forma excepcional si veia que a l'últim tram estava molt bé, accelerar per baixar una mica, però en tot cas, tàctica conservadora al 100%. La por a no poder acabar cobria de sobres les expectatives de fer un bon temps. De fet, mai en els meus entrenaments, ni tant sols els dies de marxa suau, he baixat dels 5 min/km, però avui sabia que no podia jugar-me-la, i no volia trobar el límit de les meves cames abans d'hora.

A les 8:30 comença la 35a marató de Barcelona. Els 4 minuts que tarda el meu calaix en començar a córrer se'm fan eterns, però finalment amb un últim sospir d'exhalació nerviosa, començo a corre. I a la primera corba, ja tinc a la Mireia, el meu imprescindible suport moral i logístic, animant-me amb totes les seves forces. Injecció de moral, i comencem a enfilar el camí !

Els primers quilòmetres, tot i que amb un plovisqueig que fa una mica la guitza, molt content perquè les cames em responen de manera excel·lent. Sembla que el massatge i la setmana de repòs han aconseguit descarregar bé tots els quilòmetres acumulats de l'entrenament. Al km 7, ja m'havia avançat 2 minuts del ritme previst. Temor. Serà un error ? Tot i qüestionar-m'ho seriosament, no modifico, segueixo igual perquè m'hi sento a gust i no em dona la sensació de que em perjudiqui. Al km 12, tornem a passar per plaça Espanya, i allà està de nou esperant-me la Mireia. Nova injecció de moral.

Ara enfilem la gran via, i la frescura inicial ja comença a minvar. No obstant, la enorme quantitat de persones abocades a animar-nos, fa impossible no corre amb un somriure d'orella a orella. Avis, mares, nens, grups de música, animadores, folklòre, banderes, pancartes... La ciutat està viva i pendent de nosaltres, tothom ens observa i ens dona forces. És una sensació inexplicable, però el reafirmament amb que t'omple aquesta màgia conté una energia infinita. Sembla que serà impossible frenar-nos.

Arribem a passeig de gràcia, i cada cop hi ha més gent i més ambient. Passem per la casa Batlló, la casa Milà, la Sagrada família. Sembla increïble poder estar competint al voltant de tan magnífic escenari.

Però sense despistar-nos gaire, els quilòmetres es van acumulant, i de sobte arribem a la meridiana. Punt clau que ja feia estona que esperava ansiosament. 2 km de pujada i 2 de baixada, enmig dels quals passem per la meitat de la prova, els 21,1 km. Miro el crono, 1:42:40, 2 minuts per sota del previst encara. La cosa sembla que va bé.

De nou, just al Clot (al final de la meridiana) hi torna a esperar-me la Mireia, aquest cop acompanyada de la seva amiga Anna, que salten d'alegria al veure'm i m'animen com si fos Messi marcant contra el Madrid. Gran recolzament, ja queda menys, i ara comença la prova de debò.

Passo el km 25 amb gairebé 3 minuts d'avantatge sobre el temps previst, però aquí les cames comencen a notar ja el patiment. Decideixo afluixar inequívocament, doncs s'apropa el temut "mur", i vull conservar energia per rebassar-lo sense problemes, així que enfilo la diagonal molt conservador, i a la torre Àgbar, on m'esperen de nou la Mireia i l'Anna, passo ballant el Gangnam Style que sona de fons, senyal de la meva alegria per notar-me tant bé a aquestes altures.

Però conyes a banda, ara comença el veritable repte, i tot i que el fons m'aguanta prou bé, les cames ja comencen a demanar pietat, i la por a que diguin prou, a més de la exasperant arribada del mur, fan que la meva concentració passi a ser màxima. Arribem al tram planer, passeig marítim, amb les torres Mapfre al fons. Quilòmetre 32, 33, 34, concentració màxima, he menjat als avituallaments i vaig a tope de carbohidrats. Sembla que el mur no arriba. Començo a pensar que potser no havia de ser tant conservador, i que no calia haver afluixar. Però les cames segueixen rondinant com si m'odiessin a mort, i a cada passa haig de fer esforços per ignorar la senyal de dolor que m'envien des de totes les seves articulacions. Així que millor mantenir el ritme, i no arriscar a que la màquina deixi de funcionar.

El quilòmetre 35 entrem per Arc de Triomf. Un moment magnífic, passar per sota aquest monument, amb els ulls tancats mirant el cel, escoltant la gent cridar el teu nom, i pensant que estàs a 7 ridículs quilòmetres d'aconseguir la fita. 7 ridículs quilòmetres, que es convertiran en els 7 eterns quilòmetres més difícils de la teva vida. Ara ja és inútil intentar anar més ràpid o més lent, simplement et mous per inèrcia, i la velocitat la marca algú des de ves a saber on, perquè tu estàs massa ocupat procurant que res deixi de funcionar i el teu cos no es desplomi. El cansament és relativament suportable, però les cames ja no saben ni que fan.

I llavors veig aquell home, allà dalt de la columna, amb un llibre a una mà l'altre senyalant les amèriques, o les índies, o que sé jo ! beneït Cristòbal Colom, que no sé on apuntes, però sí que marques el tram final de la meva penitència. Encarem el paral·lel, i allà comença la màgia, l'ambient arrenca les llàgrimes a qualsevol. El carrer és ple de persones que criden amb totes les seves forces i t'obliguen a descartar qualsevol opció de fracàs. Molts corredors avancen com zombis, s'ajuden els uns als altres perquè ningú quedi endarrere, s'animen, tothom vol veure'ns creuar la meta, un espectacle que queda gravat amb foc a la memòria. Al fons, el monument de plaça Espanya cada cop es va fent més gran, s'acosta lentament i augura l'arribada a la meta. I és llavors, davant del panorama, com encara no sé molt bé com, però dins meu, en algun racó perdut, apareix una flama que m'encén la sang i la fa bullir com si se m'escapés la vida. L'adrenalina és tal, que és impossible contenir res. Començo a esprintar, llençant-me de boca, pensant que si peto, almenys ho faré donant-t'ho tot, i així arribo a plaça espanya, on em quedo 2 segons mirant el cartell del km 42, i senyalant-lo amb un somriure desafiador, encaro amb totes les meves forces, i creuo la meta amb la mirada perduda a l'horitzó.

Un cop s'ha acabat, la sensació és indescriptible. A la que puc, m'ajupo en un racó sense molestar a ningú i em poso a plorar, però ni tant sols em cauen llàgrimes dels ulls. Finalment, el resultat és de 19 segons per sota dels 3:30:00 planificats (de fet, en realitat 1:17, perquè no havia comptat amb els últims 195 metres), així que el balanç és perfecte : Sóc finisher ! 

Llàstima que el temps no ha estat l'ideal, però de ben segur, que el record d'aquest dia no l'oblidaré mai. Tot l'entrenament, totes les hores i patiments, s'han vist recompensats per aquest minúscul instant de glòria, que ja ningú em podrà robar mai més.

distància	temps real	velocitat	temps previst	+ ref
5	00:24:29	04:53,80	00:25:00	00:31
10	00:48:21	04:50,10	00:50:00	01:39
15	01:13:00	04:52,00	01:15:00	02:00
20	01:37:24	04:52,20	01:40:00	02:36
1/2	01:42:40	04:51,94	01:45:30	02:50
25	02:02:05	04:53,00	02:05:00	02:55
30	02:27:27	04:54,90	02:30:00	02:33
35	02:53:07	04:56,77	02:55:00	01:53
40	03:18:51	04:58,28	03:20:00	01:09
42,195	03:29:41	04:58,16

Diagnòstic: Condromalcia Rotuliana

Ara ja fa casi 2 anys, a 15 dies de la Marató de Barcelona, va saltar la primera alarma. De cop, sense avisar, vaig patir uns forts dolors a inserció del quadríceps amb la ròtula. Amb antinflamatoris vaig poder córrer, però no vaig trigar gaire a petar.  Diagnòstic tendinitis, i tractament infiltració. Semblava que ja estava

Un any després, amb molts km's a les cames, després de córrer el Costa Brava Xtrem, altre cop igual. Mateix diagnòstic i mateix tractament, un altre infiltració. Vam pensar que segurament necessitava plantilles.

Vaig anar a fer-me'n unes. Semblava que la cosa anava bé , fins que altre cop, el dia 2 de desembre, un altre cop igual. Torno al metge i em torna a infiltrar, però em de fer algo més perquè això no pot continuar així, és evident que hi ha alguna cosa més, que és la que provoca aquestes tendinitis.

Després de passar per medicina esportiva, i amb una sessió de radiografies hem pogut comprovar que tinc la ròtula de la cama dreta desplaçada cap a dalt, i segons els metges, aquest moviment descompensat és el que provoca l'impacte amb el tendó i la tendinitis.

Avui, sabent això, m'he posat en mans del fisioterapeuta  Jordi Carrillo i ja tenim diagnòstic : CONDROMALCIA ROTULIANA : es un síndrome que se caracteriza por el roce que produce la rótula sobre el fémur al moverse. La rótula resulta desalineada. Es una lesión que afecta al cartílago de la superficie articular de la rótula y por la gran relación que existe entre la rótula y el tendón de inserción del músculo cuádriceps

Aquest fisio té una màquina amb una tecnologia basant novedosa, anomenada INDIBA. No m'extendré amb les característiques tècniques del tractament però ha estat demostrada la seva eficàcia i actualment el fan servir, per exemple, els fisios del Futbol Club Barcelona. 

Ara començaré un tractament amb ell, juntament amb un canvi radical també en la manera d'entrenar. Des de fa un temps també estic en mans de Jose Escribano, de planificatuentrenamiento.com. 

Escribano té una llarga trajectòria entrenant tot tipus de corredors i atletes, però esta molt especialitzat en la llarga distància. Viu l'entrenament d'una manera molt intensa, es un grandíssim coneixedor de totes les tècniques d'entrenament, així com un gran assessor nutricional. Com ell diu "no todo es correr", així que em poso a les seves mans per tal d'entrenar d'una manera més eficient evitant al màxim les lesions.

Evidentment ara tota la temporada estarà marcada per la lesió, es crònica, així que sempre estarà allà, però tinc la confiança que podrem vèncer i continuar gaudint de la muntanya de la manera que més m'agrada.

Ara tinc un objectiu clar, arribar en condicions a Chamonix per a ser finisher del TDS (120 km 7000 D+). Serà difícil perquè només queden 6 mesos i encara no tinc clar si podré entrenar com deu mana, però hi posaré tot l'esforç i les ganes per aconseguir-ho.

Planning 2013 : TDS, UT La Mola....

Últimament tenim el bloc una mica desactualitzat, i es entre la feina i la recent paternitat no hi ha hagut temps per gaire cosa.

De fet els últims 2 meses es resumeixen amb una paraula : LESIONS . Primer va ser una fascitis plantar, casi 3 setmanes KO, i just després vaig recaure de la tendinitis a inserció del quàdriceps per tercera vegada en any i mig. Es evident que alguna cosa ha de canviar en els meus entrenos, i també hem de saber d'on ve això que em recaure una i altre vegada.

Ara tot just he començat a córrer un altre vegada, amb molèsties, així que no fins que no corri sense mal no podré dir que estic recuperat. 

El que si puc fer és planificar la temporada, i més o menys la cosa ja esta llesta a falta d'alguna coseta. De moment, aquest serà el meu calendari si les lesions em respecten:

• Marató de la Vall del Congost 17/03 42 km 3000 D+
• Punk Trail de Sallent 24/03 23 km 1000 D+
• UT La Mola 18/05 100 km 5000 D+ Aquest havia de ser un dels grans objectius de la temporada, un ultra increïble organitzat per un bon amic. Pirata 100%, per tot el parc de St.Llorenç, però ara per ara tinc seriosos dubtes que pugui estar en condicions de fer-lo. Tot i així ho provaré!
• TDS 28/08 120 km 7000 D+ Germana petita del UTMB. Em fa moltíssima il.lusió fer aquesta cursa, i ja que m'ha tocat el sorteig aprofitarem amb la Núria per fer unes vacances a Chamonix. El gran repte de la temporada
• Cavalls del Vent 80 km 5000 D+ (octubre) Aquest any no volia repetir, ja que volia anar a fer la Riapl Matxicots, però la cursa de Rials és només 15 dies després del TDS així que un altre any serà. Tornarem a provar sort al sorteig de Cavalls
• Marató Pirata de Montserrat Novembre 42km 3000 D+ Ja una clàssica del calendari, organitzada pels Koalas, punk trail en estat pur

A banda del que hi ha al calendari segur que surt alguna coseta més, però ja no vull programar res. El que surti sortirà, i segurament serà sense dorsal ;)

Marató pirata de Montserrat'12 , 100% punk trail

Ahir va ser el dia per un any més, anar a fer el pirata per la muntanya màgica, i és que la marató pirata de Montserrat s'ha convertit per a molts en una fixe en el calendari punk de Catalunya, una d'aquelles dates assenyalades en que no es pot faltar.

Com sempre diferents grups de sortida segons les ganes de cadascú d'apretar més el cul en les pujades. Nosaltres vam decidir sortir en el grup de les 6:30, el penúltim en sortir a fer la marató, amb previsió de fer-la en unes 6:30 (42 km 2800 D+)

El recorregut magnífic, El Bruc, St.Jeroni, Collbató, Monestir, Santa Cecília, Can Massana, el Bruc. 3 avituallaments espectaculars, i atenció....GRATIS! Si si, heu sentit bé, gratis. Aquesta és la base de la filosofia del punktrail, una reunió d'amics corredors que s'ajunten amb un únic objectiu, córrer i gaudir de la muntanya sense la pressió d'un crono, sense pagar inscripcions, sense classificacions.

Com sempre a cada avituallament voluntaris de 10. Hi havia tot el que pots trobar en qualsevol cursa, per menjar i per beure. Bé, de tot i alguna cosa més, perquè si ha una cosa que distingeix les quedades Koalas són les Voll Damm

Vam fer un grup molt xulo i bastant uniforme, anant pràcticament junts fins al avituallament de Santa Cecília, on les cerveses ja abundaven i on va començar la dispersió.

Arribant a Can Massana, ens creuem amb en Guido amb el cap pintat de color lila (ja havia acabat i per fer temps va repetir un tram de la pirata) .... que ens deuen haver preparat els Koalas ???

Una imatge val més que mil paraules.

Com podeu veure el bon rotllo és el tret més característic d'aquesta cursa
Ja a l'arribada m'esperaven la Núria i el Lluc, i vaig poder fer allò ja tan típic que fan els pares corredors, entrar amb el meu nen a meta! :) S'hem cau la baba, es nota oi?

Després d'alguna que d'altre cerveseta més ja enfilem cap al Bruc per a dinar tots plegats. 

Un any més : MOLTES GRÀCIES KOALAS TEAM

Els tres cims de Lavaredo

Aquest post té un títol poc explicatiu i probablement molts no entendreu, de fet inicialment es deia "planifica la temporada", però he decidit fer un canvi d'última hora que espero que em perdoneu, a més la foto adjunta dels tres cims és espectacular!


Sense més preàmbuls i donant per tancat el tema del títol anem a planificar la temporada:

En aquesta època de l'any en que el fred, i sobretot la pluja, comencen a ser part del dia a dia és quan els ciclistes amaters (o "globers") ens amaguem en les nostres casetes secs i calentons i solem fer dos exercicis:
El primer és: Com ha anat la temporada? he complert els objectius que em vaig fixar? he disfrutat anant en bici? he millorat? he rebaixat el temps d'aquella pujada que conec de memòria i que sempre intento rebaixar cronòmetre "en mà?

I la segona, sempre relacionada amb la primera, com preparo la temporada vinent? He de fer algun entrenament específic? Vull preparar una o altra marxa en especial?

Jo, com la majoria d'aficionats al ciclisme, era un paio completament desordenat i anàrquic, la meva rutina es basava en sortir sempre que podia i sempre "a tope", a donar-ho tot en les pujades i sempre "picat" si veia alguna roda al davant meu.

Fixeu-vos que parlo amb passat i és que la meva visió ha canviat per complet en molt poc temps.
Fa uns mesos un company de rutes ens va recomanar un llibre que havia comprat al Decathlon, ens va dir, he vist la llum! El llibre en qüestió era: "Planifica tus pedaladas", de l'autor "Chema Arguedas". Vaig investigar sobre l'autor i vaig veure que és una espècie de "Gurú" a foromtb, on ell personalment resol als dubtes que pugui tenir la gent sobre el llibre, fet que realment em va semblar diferencial i encomiable per part seva ja que el llibre s'ha de pagar, però els consells son gratuïts.

Tot decidit vaig comprar el llibre i en dues tardes ja el tenia passat i repassat. A pesar de tenir una base científica important és molt didàctic i fins i tot una persona curteta com jo vaig ser capaç d'entendre. 

Si he de buscar un símil que la gent pugui entendre sobre la visió que dona el llibre, puc dir que és, salvant les diferències, com el famós llibre de "deixar de fumar és fàcil si saps com" (que tant bé em va anar en el seu dia), t'obre els ulls en poc més de 100 pàgines! Conforme vas llegint t'adones de tantes i tantes coses que feies malament, i que no entenies... per exemple: com  pot ser que sortint 6 dies a la setmana sigui incapaç de rebaixar el meu temps pujant el forat del vent? o com pot ser que hagi fet pitjor mitja a la marxa d'or que l'any passat? més ja no puc anar en bici!

La resposta és molt senzilla, hi havia alguna cosa que no estava fent bé.
Podria explicar totes aquelles històries sobre la base i el cor i tot això que els més "pros" ja entenen, però sóc bastant dolent explicant aquestes coses així que em limitaré a recomanar el llibre a tothom.

Només dir en aquestes línies que jo ja he començat un plà d'entrenament i espero que doni resultats. El novembre vinent espero poder explicar-vos si m'han vengut la moto o si realment tot això funciona.

Bona temporada ciclista a tots els enfiladors, als nous pares i també als viatjers, als "gics" i a les enfiladores també, i especialment pel "senior" del grup: ara et deixo descansar un temps però ja pots començar a planificar la teva temporada que aquest estiu anem a fer els "Tres cims del Lavaredo" tant si vols com si no!

Sergi Reventós

Marxa d'or 2012

El diumenge 14 vaig assistir a la 15a marxa d'or a sant llorenç savall. Aquest estiu he acabat bastant saturat de bicicleta i no em sentia amb ganes ni forces per anar a fer bon temps però és una marxa que per la zona on transcorre i pel seu ambient familiar, fugint d'aquelles marxes massificades de 600 o 1000 participants, és un dels clàssics del calendari i no me la podia perdre.

Vem sortir de Sant Llorenç a les 08:30 disparats en direcció a "el farell" per una pista ample amb poc desnivell que va provocar que es corrés massa pel que quedava. En el km 12,5 (a dalt el Farell) hi havia el primer avituallament, sabent que m'esperava una llarga baixada i veient que anava a molt bon ritme, de fet portava una mitja de 20km/h, vaig decidir no aturar-me.

La baixada fins a Gallifa resseguia algunes trialeres que s'havien tornat un pel perilloses per culpa de la pluja de la nit anterior però que vaig sortejar sense incidents. Un cop a gallifa començàvem un ascens que ens hauria de tornar gairebé fins a Sant llorenç, allà ja vaig veure que no era el meu dia. Els quilòmetres se'm feien llargs i vaig arribar a tenir ganes de plegar i tot. ¿i ara perquè m'he de cansar jo aquí?. Al final quan diuen que el cap és el més important jo no m'ho acabo de creure mai però si que és cert que és important i que el fet de haver sortit divendres i dissabte em tenia amb poques ganes de patir sobre la bici.

Al final vaig decidir agafar el meu ritme i disfrutar d'un paisatge que, realment, era espectacular. De nou a Sant llorenç enfilàvem unes rampes impossibles que portàven fins al coll d'ases, el punt més alt de la ruta al km 33 on esperava el segón avituallament en el que si que em vaig aturar.

A partir d'allà ja tot "picava" cap avall, i sobre el km 43, prèvia mini-caiguda sense conseqüències, hi havia l'últim control. Vaig veure que encara tenia opcions de baixar de 3 hores, fet que em va animar bastant veient com havien anat les coses i vaig apretar adelantant a alguns participants que anaven més tocats que jo.

Cap al km 50, només a tres de meta, es va acabar per mí la cursa, al vell mig d'una baixada bastant senzilla em vaig trobar a un participant que havia tingut una caiguda bastant aparatosa i estava inconscient al terra, em vaig aturar amb alguns més i vem intentar trucar a l'organització però no tenien telèfon d'emergències. Truco al 112 i tampoc sabia explicar ben bé on erem o ells no m'entenien bé. Van ser minuts bastant tensos fins que el noi al final va recobrar la consciència però un cop incorporat semblava que no tenia res "greu". Vem esperar pacientment a que vingués la futuda ambulància, l'espera es va fer molt pesada i sobretot pensar que estava a poc menys de tres quilòmetres de meta i del servei d'emergències de la cursa encara em posava més nerviós.

Passada mitja hora llarga va arribar l'ambulància. L'accidentat ja parlava amb normalitat i crec que no tenia res trencat però tenia un bon trau a la cara en el que de ben segur li van haver de posar punts, des d'aquí desitjar-li que tot li hagi anat bé.

Finalment (i després de recorrer els últims 3 quilòmetres encara amb la por al cos) vaig creuar la linea de meta amb 3h i 34 minuts, però el temps és el de menys en circumstàncies com la d'ahír. Bona butifarra a la meta i regal més que correcte veient les bírries de regals que hi ha últimament.

El que diré ara em sap certament greu ja que com he comentat m'agrada la familiaritat de la marxa i les ganes i la involucració de la gent del poble però em veig obligat a donar dos "pals" (millor, consells) a la organització: El primer és un "palet", ja que la ruta podria estar millor senyalitzada en algun punt i fins i tot el gran Pere Anglada va arribar a perdre's durant una estona en una cruïlla impedint-li aquest contratemps fer top-ten en la classificació general. El segón és un pal amb totes les de la llei, no pot ser i és impermissible que la organització no faciliti un telèfon d'emergències als participants, em vaig tornar boig buscant a quí trucar inclús mirant la seva web, i un telèfon que hi havia i al que vaig trucar no va rebre contestació. Espero que llegeixin això i l'any que vé procurin facilitar-lo abans de començar la cursa o el deixin escrit a les senyals.

Cavalls del Vent'12 : La cara amarga de la muntanya

Aquesta edició de Cavalls del Vent l'afrontava amb moltes ganes. Ja feina un any del meu debut en aquesta cursa i la idea era intentar una bona rebaixa en el temps. A més, anava amb en Marc, la millor llebre que podia demanar.

Arribant a Bagà divendres tarda un ambient increïble, com l'any passat. Per a recollir en dorsal ens retrobem amb en Pablo i el David, amb qui vaig compartir molts bons moments al Costa Brava Xtrem. Fem una birra pel poble i tot a punt per a l'endemà.

Dissabte el dia es lleva gris, cauen quatre gotes per res que ens espanti. Ens diuen que l'organització es planteja escurçar la cursa en cas de tempestes fortes o de boira, i de moment, no és el cas.

Anant cap a la sortida ja comencem a veure un munt de cares conegudes, saludem uns quants Koalas, em trobo amb en Caste (http://explorantelslimits.blogspot.com.es/ ) foto de rigor, i trobo el meu company de cursa,en Marc.

Ens despedim de les famílies, sona el Último Mohicano, i engega la cursa!!

Abans del Rebost ja comencen a caure 4 gotes, però poca cosa i li comento al Marc que maleïda la hora en que he decidit posar-me una samarreta sense mànigues sota la de màniga curta, avui passaré calor penso... que equivocat estava!!!

Passem el primer refugi i la pluja apreta, ens posem l'impermeable. El cel ja no pinta gaire bé, a mesura que guanyem alçada es va tapant, i cada vegada bufa més vent.

En la pujada cap al Niu veiem als Koalas fotent la seva particular festa, glopet de cervesa cortesia del Jordi Koala i amunt!! Portem molt bon ritme, però a mi el fred em comença a passar factura. Les mans em fan un mal insuportable, i portar els bastons no m'ajuda ja que no puc amagar-les.

Arribem a dalt, cota 2500 i la cosa és bastant xunga. Hi ha molta gent que ja va molt malament. Mengem algo, una mica de caldo i tirem ràpid per a no refredar-nos.

A partir d'aquí ja res anirà a millor. El camí fins al Serrat es fa duríssim, no puc suportar aquest fred a les mans, no les noto, hem fan molt mal i no sóc capaç de recuperar la sensibilitat. Anem empapats, de dalt a baix, plou massa i amb aquell vent anem molls del tot.

Al Serrat hi tinc els meus pares, tremolant com fulles per esperar-nos. Saludem, mengem algo, i tirem per arribar lo abans possible a Prats per a poder posar-nos algo sec.

De seguida començo a tenir els primers pensaments d'abandonament, no  m'ho estic passant bé. Si, he vingut a patir, però no a deixar-m'hi la salut. Segur que hi haurà gent que no farà una crònica tan dura com la meva, però ja us asseguro que ho vaig passar fatal pel fres, suposo que cadascú el pateix de manera diferent.

Ens ajuntem una filera de 6 o 7 corredors, ningú diu res, només tirem i tirem amb l’esperança de que el fred passi una mica.

Per fi arribem al refugi, li confirmo al Marc que plego, no puc més, avui la muntanya a guanyat la partida. LA imatge del refugi es brutal, sembla un camp de batalla. Gent amb hipotèrmia, tothom tremolant, incapaços ni d'aguantar un got de caldo sense que les tremolors en tiressin la meitat al terra, mirades perdudes, en resum , caos.

Intento convèncer al Marc perquè baixi amb mi en 4x4 però no vol, ell decideix escurçar la ruta per una drecera que el portaria a Bagà en uns 20 km màxim.

De seguida m'ajunten amb un grup de 8 i ens baixen cap a una escola on havíem d'esperar el bus cap a Bagà. Des d'aquí vull donar les gràcies a tots els voluntaris, guardes de refugi i en general a tothom qui dissabte va vetllar per la seguretat dels corredors als refugis. S'hi van deixar la pell per ajudar-nos en un moment en que estaven absolutament desbordats. En algun lloc he llegit de vam abandonar 650 de 850 corredors, així que us podeu fer una idea de lo dur que va ser.

A les 9 ja era a casa a punt per una dutxa ben calenta i a punt per anar a sopar amb la família.

Diumenge volíem llevar-nos una mica d'hora per estar puntuals per a l'entrega de premis, però de seguida m’assabento de la mala noticia. La Teresa, la dona d'en Pau, va morir com a conseqüència d'una forta hipotèrmia sortint del refugi de Prats d'Aguiló.

Ara és molt fàcil començar a donar les culpes a uns o als altres. És evident que les coses es podrien haver fet millor, però la realitat és que les previsions meteorològiques no preveien el que va acabar passant. 

La muntanya pot ser molt traïdora, i aquest n'ha estat un clar exemple. Suposo que cadascú ho va viure de manera molt diferent, però per mi va ser la cursa més dura en la que he estat mai, crec que ningú anava preparat per el que ens vam trobar per sobre de 2000 metres d'alçada. La diferència la va marcar la manera en que cada persona reacciona al fred. 

Només hem de veure com van acabar alguns de l’elit per adonar-nos que tots estàvem exposats al risc. 

Crec que ara és moment de reflexionar sobre el que va passar, i intentar aprendre’n alguna cosa per evitar que coses així puguin tornar a passar.

Es molt trist veure com pot canviar la vida en un moment.

Des d'aquí vull donar una forta abraçada al Pau i a tota la seva família i amics en aquest moments tan difícils.

Quebrantahuesos MTB

Coincidint amb l'edició del Campionat d'Espanya de BTT Marató la penya Ciclista Edelweiss (coneguda per organitzar cada any la marxa cicloturista Quebrantahuesos) va organitzar aquesta vegada una marxa popular que compartiria recorregut i sortida amb el campionat d'Espanya. Bona oportunitat pels "globeros"com jo per disfrutar d'un exigent recorregut de 80km i 2700m de desnivell i de poder veure de ben a prop als grans ídols del BTT de la península (Mantecón, Milton Ramos, Salamero i Roberto Heras entre altres "celebrities").

El dissabte arribem a Sabiñanigo on ja es respirava un gran ambient ciclista. Per la nit tots els ciclistes buscaven la seva ració de carbohidrats i sembla que van pensar tots el mateix que jo ¿i si anem a una pizzeria? doncs si, es va formar el caos en la única pizzeria del poble. Resultat: Més d'una hora esperant per menjar uns espaguetis freds al costat de Roberto Heras i Milton Ramos entre altres cracks.

Ja al diumenge, a les 09:40 organitzen la parrilla de sortida, primer els "Elite", Master30, Master40, les noies, i al final de tot..els "Cicloturistes", i allà que hi vaig jo! ja no veuria més als cracks en tot el dia...sort que la Neus els hi va anar fent fotos pel record.

A les 10 el gran Fernando Escartín talla la cinta i dona la sortida! El recorregut comença per gairebé 10km de carretera que hauria de servir per calentar i estirar el gran grup. Malament, surten tots com si volguessin atrapar al grup capdavanter, i jo darrera fent relleus amb un PRO al que li hauria sortit la cadena i estava apretant per retornar a les primeres posicions. Miro el pulsòmetre, 180 pulsacions! quina animalada, això no va bé.

Ràpidament arribem al primer entrebanc de la jornada, un coll impressionant de poc pendent però de gairebé 20km que ens portaria fins a la Penya Oturia (1930m). Intento controlar les pulsacions i pujar amb calma agafant el meu ritme. El meu cap em deia que anava a bon ritme però el meu pulsòmetre indicava el contrari. No conseguia baixar de 170 pulsacions. Finalment vaig decidir deixar de mirar-lo i moure'm per sensacions, tot i que el mal ja estava fet.

Arribo a dalt cansat disfrutant d'unes vistes impressionants però pensant en recuperar a la primera ¿baixada?. El suposat descens s'iniciava amb un pedregar consant de varis quilòmetres que t'impedia inclús deixar anar les mans del manillar per beure un glop d'aigua. Redéu quanta pedra! Amb els lumbars i els braçocs destrossats (com vaig trobar a faltar una doble) arribem a la segona part de la baixada, una trialera mooolt tècnica, llarga i complicada que ens portaria fins al segon avituallament on m'esperava la Neus!

Un altre cop, males sensacions, portava més d'una hora sense poder ni menjar ni beure aigua per la orografia del terreny i vaig arribar massa cansat al que era l'equador de la prova. Del km 40 al 58 el terreny no presentava desnivells importants però això no significava que fos més senzill. De fet, crec que era dels més durs. Només recordo una cosa d'aquells quilòmetres: pedra,pedra i més pedra, i més pedra.

Amb tot el cos destrossat i amb una inflamació al genoll provocada per anar constantment en tensió arribava al km 58 on hi havia un avituallament abans de començar l'últim port de la jornada, el de Punta Güe (1579m). Paro un segón, aigua, reflex al genoll i cap amunt! 10 km d'ascens en el que finalment vaig pagar l'esforç inicial i em va venir a fer una visita el famós "hombre del Mazo", feia temps que ell i jo no ens veiem i aquesta vegada puc dir que ens hem fet ben amics ja que em va acompanyar molta i molta estona, portant-me inclús a parar a recuperar forces a l'ombra d'un arbre, i on amb molta impotència vaig veure com em passava un nombrós grup de 7 o 8 persones.

Al km 67 arribo a l'últim avituallament on prenc 2 coca-coles i intento prepara-me pel que seria la última baixada, que ens havien dit a tots que era la més tècnica del recorregut. Començo a baixar i de sobte, una altra pujada? una rampa impressionant d'uns 300 metres que no vaig ni intentar fer sobre la bici. Si em feien mal els ronyons només d'empenyer la bicicleta!

Arribo al principi d'un "barranc" on la presència d'un equip de primers auxilis que s'havia establert allà en previsió d'algun incident m'indica que la cosa és complicada. Els primers 20 metres de baixada els faig a peu ja que el desnivell era bastant impressionat i tant les forces com sobretot, els reflexos, ja no eren òptims per afrontar un descens tant tècnic.

Al final dic "de perdidos al río!" em pujo a la bicicleta, tanco els ulls i cap avall! millor no mirar el que m'esperava, quina trialera més impressionant, l'únic que penso en aquell moment és que m'hagués agradat fer-la amb 60km menys a les cames. Començo a adelantar a "caminants" que no s'atrevien a baixar sobre la bicicleta, recuperant gairebé tot el que havia perdut en la pujada. Com vaig disfrutar!!

Un cop a baix, 10km de pedregar gratuïts i meta! 6h,20minuts i posició 59 de 140 valents que van acabar la prova (no sé quants van començar però de ben segur que hi va haver nombrosos abandonaments). Només dir que el Mantecón va invertir només 3h44 en proclamar-se campió d'Espanya.

Resumint, la marxa més dura que he fet fins al moment, ni Selènika ni TransCatalunya, ni transmaresme, ni res de res, i sobretot, molt i molt tècnica i exigent per tot el cos, no només les cames. Un dia després ja puc dir que tinc agulletes als braços i l'esquena destrossada d'aguantar el manillar i això feia anys que no em passava. 

By Sergi Reventós

Teaser Kilian Jornet, el comptador de llacs

Quines ganes que l'estrenin ja!


Teaser Kilian Jornet, el comptador de llacs. Doble Banda. Televisió de Catalunya. France 3. Les productions de la main verte from doblebanda on Vimeo.

ESTRENEM WEB!! WWW.MARCHUET.COM

Avui permeteu-me que fagi una mica d'auto bombo. Acaba de sortir a la llum www.marchuet.com , una nova pàgina web de venda de roba d'home online. Darrera de www.marchuet.com hi ha una empresa amb més de 50 anys d'experiència en el sector amb la garantia i la tranquilitat de saber qui ha ha unes botigues "fisiques" que l'avalen.

 

A la web hi trobareu practicament de tot per home, i poc a poc, anirem ampliant el nostre catàleg. Des de bambes fins a roba interior, passant per polos, samarretes, corbates i un munt de coses més.

En sóc una de les parts més actives, així si teniu qualsevol dubte podeu adreçar-vos directament a mi, o a través de les vies de comunicació que hi ha detallades a la pàgina web

TransCatalunya 2012 (2 de 2)

Si has arribat fins aquí de rebot, la primera part de la crònica és en el post anterior...
si no vens rebotat i ja has llegit la primera part de la crònica, i encara no estàs cansat de llegir, felicitats per la teva paciència!

"A les 10:30 ens esperava el dinar a Santa Maria de Merlés (km 85 aprx). Un platet de pasta i la visita de la Neus que ens va anar "seguint" amb el cotxe van amenitzar una parada on vem recuperar forces.

Després de dinar vem iniciar l'ascens a l'ermita de Sant Miquel de Tarradelles on el Jose i jo ens vem adonar que els nostres ritmes eren un pel diferents, fet que obligava al Jose a forçar (gairebé involuntariament) en les pujades, i a mí a esperar-lo en ocasions (poques) però que em feien perdre el ritme i com que les cames m'acompanyàven a intentar apretar, sobre el km 100 vem decidir avançar cadascú al seu ritme, ens vem desitjar sort per el que ens quedava, i vaig marxar sol cap al poble d'Artés (km 123).

A partir d'aquest punt em vaig haver de guiar pel roadbook jo sol, ja que no duia gps, i al final va resultar que havia d'anar esperant a les cruïlles a que arribés algun participant perquè no m'enterava de res (mea culpa, senyor probike, el roadbook és correcte però el cap ja no rutllava gaire bé a aquelles altures). Finalment vaig decidir seguir al màxim els grups de corredors que m'anés trobant, sobretot per no perdre'm, una de les meves pors més grans. Agraïr aquí a l'home de la Mondraker que em va acompanyar un bon tram i em va salvar d'equivocar-me fotent-me un crit a temps quan ja me n'anava cap a "vés a saber on".

Abans d'arribar a Monistrol de Calders ens esperava una rampa de 370 metres en la que ens havia advertit el "boss" que molts posariem peu. Jo no puc dir que posés peu a la pujada, ja que el vaig posar abans, només veure les rampes impressionants que m'esperaven ja ni ho vaig intentar. Per entendre'ns, és com intentar pujar la Montcada-HP (rampes de +25%) però plena de pedra solta i amb 135km a les cames. Una quimera.
A Monistrol de Calders m'esperava de nou la Neus, aquesta vegada acompanyada dels meus pares!! tinc una família que no la mereixo.

De Monistrol a Sant llorenç Savall val a dir que les cames ja havien deixat de funcionar i que començava a arrepentir-me d'haver deixat al Jose ja que tenir algú que et faci companyia sempre fa menys agònics els moments crítics. Per sort em vaig trobar amb un grup que si llegeix aquestes línies segur que es reconeix, ja que no hi ha gaires grups formats per un "jove" de 56 anys amb un fons impressionant, un Italià molt divertit, un "màquina" que s'estava preparant per fer la PDF Non-stop i que anava esperant a un quart company que portava un ritme semblant al meu. No vem anar junts tota l'estona però ens anàvem trobant i vem compartir algunes converses que van amenitzar els últims quilòmetres.
Sortint de Monistrol m'esperava una llarga pujada bastant continguda que va anar passant factura poc a poc. I de sobte,:

- Atenció! Això ho conec, és el camí de granera!!!


Per fí, despres de 150km, trepitjava terreny conegut. Això em va donar forces de flaquesa per afrontar l'ultim ascens del dia, la pujada al puig de la creu.  Un cop a castellar tot era baixada fins a casa tot i que el fet d'anar sol i el vent en contra no van facilitar gaire les coses. Al km 182, just al meu poble, hi havia situada la meta. Així doncs, i despres de 11 hores i mitja vaig arribar a la meta en la posició 71 de gairebe 400 persones, que per mí no està gens malament.


Un cop acabat, calia seguir fins a barcelona on ens esperava un petit obsequi, una dutxa reponedora i la Neus i ma mare, a les que haurem de fer un monument per la seva infinita paciència.
Poc  menys d'una hora despres va apareixer el Jose amb una cara de felicitat que no te preu. Em comenta que havia quedat el 93 crec, i deixant-nos a tots de pedra, ens diu que es va a fer un banyet al mar, i que porta el banyador de piscina posat sota el culot desde la molina!!  Increïble final per una increïble aventura.
Felicitar a la organització i als voluntaris que van estar de 10!
I el track:

TransCatalunya 2012 (1 de 2)

Per fí una mica recuperat de l'aventura d'ahir intentaré explicar de la millor manera possible el que sens dubte ha estat fins ara, la prova més dura que he disputat, la transcatalunya-probike 2012:

Dissabte 9:


Dissabte a les 16h haviem quedat jo i la Neus amb el Jose per pujar cap a l'estació d'esquí de la Molina on la organització ens havia reservat plaça en un hotel.

Al arribar a l'hotel l'ambient que es respirava ja era totalment de cursa. Gent engreixant les bicicletes, altres col·locant el roadbook, el gps o comentant el que ens esperava donaven vida a un hotel que, a part dels 100 o 200 ciclistes allotjats només tenia a una única família d'inquilins totalment ajena a la cursa i que deurien fugir de Barcelona per trobar tranquilitat...pobres!
Sobre les 18h ens vem instalar a l'hotel amb el temps just per deixar les coses a les habitacions i ens vem dirigir al brieffing previst per les 19h.

Ja en el briefing, ens van tancar a una sala massa petita per la quantitat de persones que erem (en defensa de la organització, imagino que deu ser la sala més gran de la Molina), i asseguts al terra o com podiem el "boss" de probike ens va anar explicant els pormenors de la cursa i revisant el roadbook. La veritat que entre la calor i que tenia el cul ja com una carpeta de seure al terra se'm va fer bastant llarg, sort que el "boss" era bastant showman i va fer la xerrada prou amena.

A les 20:30h sopar: Pasta com per una boda, patates i pollastre van confeccionar un menú bastant senzill però no és fàcil cuinar per tantes persones i crec que pocs dels assistents estàvem esperant sopar una "crudité de paté de foie" i l'únic que voliem era ingerir hidrats a lo bèstia, així que objectiu complert!!
A les 10h ja era al llit tot i que dormir ja és una altra històra, com en totes les marxes que he participat la son brillava per la seva aussència i crec que no deuria dormir més de 3 hores seguides. A les 03:45 tenia posat el despertador però el vaig apagar molt abans ja que portava més de mitja hora despert donant voltes al llit.

Diumenge 10:


Esmorzar també molt complert, frontals al casc, i a recorrer els escàssos 500 metres que ens separaven de la línea de sortida amb un fred bastant suportable per estar a 1500 metres d'altura.
A les 5 en punt es va donar la sortida i cents de llumetes vem començar a enfilar per la carretera esfaltada de la Molina,una pujada bastant suau ideal per calentar les cames.

Quan els primers rajos de sol ens enunciaven l'espectacular paratge pirenàic que ens envoltava vem trencar per una pista amb unes rampes duríssimes que en èpoques invernals deuen ser pistes d'esquí de la Molina. La primera rampa realment exigent vaig decidir fer-la a peu, ja que la consigna era clara, guardar forces pel que ens esperava. Quan la pujada suavitzava vem tenir l'oportunitat de gaudir d'una de les vistes més espectaculars de la ruta, i de les que difícilment es poden oblidar, Catalunya es despertava als nostres peus mentre una cadena humana de llums que s'anaven apagant enfilava silenciosament les últimes rampes del Coll de Pal a 2100 metres d'altitud.

Un cop a dalt vem iniciar una baixada vertiginosa i molt perillosa que ens havia de portar fins a la Pobla de l'Illet. Males notícies, gairebé al principi de la baixada trobo a un participant que havia tingut una forta caiguda i esttava estès al terra. Vaig comprovar que estava conscient i que ja hi havia dos participants més trucant a l'ambulància i vaig decidir continuar baixant veient que s'estava formant un tap de corredors. (al acabar la cursa ens van comunicar que finalment les lesions no eren greus i que només era el cop, sort!!).

Després de molt baixar vaig arribar al primer control on vaig a esperar al Jose, va apareixer al cap d'un quart d'hora ben bò quan ja començava a patir per si s'havia perdut o espinyat. M'explica que s'havia quedat amb l'accidentat per donar les coordenades exactes del lloc de l'accident amb el GPS als serveis d'emergències. Gran Jose com sempre recordant-nos a tots que hi ha coses més importants que guanyar uns minuts a la linia de meta.

A la pobla de l'Illet començava un port de gairebé 20km que ens havia de portar fins a dalt de la Serra del Catllaràs passant pel refugi d'Ardericó, on el senyor Kum (inquilí del refugi) ens esperava a tots amb uns refrescos. Val a dir que aquesta ha sigut una de les ascencions en que més he disfrutat, tenia tots els ingredients, un desnivell mig bastant moderat, una llargada impressionant, i unes vistes privilegiades del pirineu que et feien pujar més ràpid del que el teu cap et demanava.
Cap al km 70 començava una pista esfaltada de "baixada" que ens havia de portar fins a Santa Maria de Merlés. Es va formar un grupet bastant interessant en el que alguns ens anàvem rellevant per no desgastar-nos en excés. Els que no van donar ni un sol relleu, ni els recordo, ni els vull recordar, espero que no tinguessin cames per fer-ho però al km 65 d'una ruta de 200, o tens cames, o millor plega a temps no? En fí, cadascú amb la seva consciència.