Amb uns dies de
retard m'animo a redactar unes línies de l'aventura viscuda aquest cap de
setmana. Aquesta vegada ho faré sobretot per mí, per evitar que el pas del
temps esvaeixi els records que ara ronden pel meu cap.
La ciclomarató
Barcelona-Perpinyà-Barcelona és una ruta de 600kms i gairebé 8000 metres de
desnivell. Per entendre una mica millor el perquè d'aquestes animalades cal conèixer
el terme "brevet". En resumides comptes les brevets son etapes de
gran fons, no competitives, i que s'han de complir amb un temps màxim fixat (en
aquest cas 40h).
Començo l'aventura
el divendres per la tarda, quan passo pel velòdrom a que m'homologuin la
bicicleta i l'enllumenat, i recullo el dorsal i el mallot obsequi (molt xulo
per cert), en aquell moment penso que encara no me l'he guanyat. No me'l posaré
fins que no sigui " finisher". M'emporto una gran alegria al
trobar-me amb el Miquel Gubianes, un boig de les bicicletes, expert brevetero i
blogger al que li tenia la pista perduda. En una breu conversa, em deixa una
frase lapidaria: "Això és per dos tipus de persones, els superhomes, i els
insensats". Sense dubte, formo part del segon grup. Em comenta que no
pensa parar a dormir, i que la nit és el que realment és més maco en les brevets.
Sincerament, jo no em veig capaç de fer 600kms d'una tirada. Quin mestre. En
seguida arriben l'Angel i l'Adolf, que m'acompanyaran junt amb el Paco Atares
en aquesta tonteria.
Dorsals recollits i
a dormir, per variar, poc i malament. A les 5 ja estic de peu i cap al velòdrom
falta gent. Copsant l'ambient a la sortida començo a veure que això no és molt
habitual. Oblida't de carbonos, bicicletes de 6kgs i canvis electrònics,
depilacions, tirantets i mallotets. Si que hi havia bones màquines no
se'm mal interpreti, però orientades a la llarga distància. Posicions còmodes
al manillar, bosses al davant i al darrera, protectors contra la pluja..tothom
anava super preparat. I la mitjana d'edat, sorprenent. Molt probablement jo era
el més jove de tots, i en tinc 31!! Parlaves amb un o altre, i la majoria
portaven més de dues i de tres brevets de 600kms a les seves cames. I una bona
part estava preparant la "Paris-Brest (1300kms)" que tindrà lloc el
2015... i jo que mai havia fet més de 300kms seguits!!
Ens marquen el
segell de sortida i anem direcció al coll de la ventosa. A mitja baixada
comencen els problemes. Punxo 2 cops seguits i això ens fa perdre molt temps.
Tot el grup marxa i ens quedem nosaltres 4 sols. Fins i tot a l'alçada de
Montcada ens atrapa la furgoneta de l'organització que anava traient les
fletxes que marcaven la ruta. Merda! a veure si encara ens deixaran fora de
ruta només començar!!!
Els primers
quilòmetres son bastant planers, ja que anem per la roca i la costa (passant
per vallromanes), fins a Lloret de Mar, on hi havia el primer control de pas
(km 90). Arribem gairebé a les 10, i tothom ja està marxant. Tranquils, no hi
ha pressa, això és molt llarg.
De lloret a Sant feliu
de guixols, passem per una carretera molt maca que va bordejant la costa, però
el puja-baixa és constant i el desnivell va sumant. De moment em noto molt bé,
amb l'ipod carregat fins dalt de cançonetes (vulgarment coneguts com "temazos")
em desmarco en solitari agafant el meu ritme fins a Sant Feliu, on espero a
l'Adolf i l'Angel que arriben un parell de minuts després.
Passat Sant Feliu
anem direcció torroella pel coll de la ganga, que ja havíem fet feia un mes a
la brevet de 300, un collet bastant suau on aprofito per fer conversa amb
altres breveteros, i comprovo com l'Angel sembla que no va fi del tot. Ens
comenta que té dolor muscular a les cames. Mala senyal sabent el que ens queda.
Els torno a esperar a baix del coll, i l'Atares decideix seguir al seu ritme,
diu que ja l'agafarem.
A torroella de
Montgrí trobem el control 2 (km 167) on ens cruspim un bon plat d'arrós, i
aprofitem per recuperar forces prenent el solet. Crec que eren la una del migdia
però no n'estic segur.
De torroella de Mongrí
a LLançà només recordo la última pujada per la Nacional 2, amb un terrible vent
de cara que ens impedia avançar amb un mínim de decència. Parem de nou a LLançà
(km 222) i em forço a menjar un plat de macarrons, ja que ni tan sols m'ha
donat temps a agafar gana des de Torroella, però m'adverteixen que els 90kms
que esperen fins al proper punt de control son terribles.
Terribles, però
també potser els més bonics de la ruta, ja que aquesta anava resseguint els pobles
de la costa catalana i francesa, Colera, coll del frare, Portbou, frança, banyuls
i colliure, tornant al puja i baixa constant tant típic de les carreteres de
costa.
Un cop a Argeles,
ens endinsem cap a l'interior del país veí, passant per carreteres secundaries
en un estat bastant deplorable. En aquest tram la fatiga comença a fer acte de
presència, però m'alegra comprovar que superem l'equador de la ruta. Finalment,
311 kms després i sobre les 8 de la tarda arribem al control 4, on uns rossellonesos
molt amables però amb un gust dubtós pel menjar ens preparen una espècie de
menjar de gat i un embotit estrany que engullim sense fer preguntes. No fos cas
que el menjar de gat no hagi estat fet amb breveteros que feien masses
preguntes.... (és broma eh, de veritat que van ser molt atents a que no ens faltés de res)
Sortim ja fent-se de
nit i afrontem un port de 20kms però sense grans desnivells que ens ha de
tornar a Catalunya passant per Coustoges. Només sortir ja veig que els ànims
van decaient, i explico un parell d'acudits molt dolents, que els
acaben de baixar del tot.
Comencem el port i
decideixo avançar-me una mica, ja que em noto bones cames i sobretot, bones
ganes de plantar un pi (perdó amb l'expressió), i no vull fer esperar a la
gent. Vaig pujant a bon ritme, ja de negra nit, escoltant música (crec que
"obrint pas"), i perdent ràpidament les llums dels meus companys que
queden enrere. Arribant a dalt faig les meves necessitats al bell mig
de la carretera (bé, no al mig, si no darrera d'un arbre). Quan acabo continuo
endavant ja a ritme lent, fins que m'atrapen un parell de breveters que han
deixat enrere als meus amics. Faig amb ells el que resta de la pujada fent
conversa, i un gallec molt amable em comenta que està a Catalunya perquè la
setmana vinent vol creuar els pirineus fent 600kms més, també sense parar. Allà
veig que els breveters son fets d'una altra pasta. Jo pensant en no morir en
l'intent, i aquell gallec ja crescudet, que s'ho prenia com una petita
preparació per la següent aventura sobre les dues rodes. Increïble.
Arribo a dalt, a
tocar de Catalunya i espero per agrupar. Merda de nou! vaig molt i molt i molt
poc abrigat. Un xaleco i uns manguitos no son prou per una baixada de 15kms que
m'esperen, a 10 graus i a les 12 de la matinada. En una sabia decisió, em
poso l'armilla reflectant i començo a arreplegar totes les plantes que trobo
pel poble per fer-me un abric per la panxa mentre espero als demés. Ara dic mig
en broma mig en serio que recollir aquelles plantes em va salvar la vida,
no crec que fos qüestió de vida o mort, però dono fe que vaig arribar a passar
molt i molt de fred.
Als 15 minuts
d'esperar apareixen llums per la carretera, "ja arriben", penso.
Error. Son 2 breveters que em comenten que els meus companys han hagut de parar
perquè n'hi havia un de vomitant, però que ja venien. Amb preocupació espero
uns minuts més fins que finalment apareixen. Al Paco li havia sentat malament
el menjar de gat i l'havia retornat tot, però poc a poc s'anava recuperant.
Mort de fred els hi dic que els esperaré al proper control, a Boadella. Baixada
molt llarga i perillosa, sobretot per la manca de llum. Fred en augment.
Km 360. Boadella.
Control 5. Arribo sobre les 12:30, em comenten que ha guanyat el Puto Madrid, i
penso que sort que no ho estava mirant. Penso també que no puc parar a dormir
encara, ja que tinc la maleta amb la roba al control 6 a Sant Esteve d'en Bas.
Espero una estona més fins que arriben l'Angel, l'Adolf i el Paco, que decideix
parar a dormir, i provar de recuperar-se una mica.
Així doncs, marxem
els tres cap a Sant Esteve, 75 kms i gairebé 4 hores ens separen d'una bona
dutxa, roba d'abric, i un merescut descans. D'aquest tram recordo tres moments.
El primer, moment en el que veig que el meu cos deixa de respondre, cap al km
400, les pulsacions ja no pugen ni a patades i fins i tot arribo a espantar-me
al veure que no passo de 130 ni esprintant. Segón, la pujada a un maleït poble
de malamort que no s'acabava mai. I tercer, el canvi de ritme fet per l'Angel
al sortir d'Olot i veure que per fi arribàvem a Sant Esteve. Quines ganes tenia
d'arribar!!!
Sobre les 04:20
arribem a Sant Esteve, havien passat 435 kms, 22hores i més de 5000m de
desnivell. Mengem tranquilament, dutxa reparadora (tot i que un pel freda), i a
les 5 a intentar dormir una estona al pavelló del poble, coberts per una manta
tèrmica de les de les ambulàncies. L'espectacle de 10 o 15 paios intentant
dormir tapats amb mantes d'alumini taronja feia bastanta gràcia. En aquell
moment començava per fi a recuperar-me del fred, tot i que vaig haver de
continuar fent invents per sobreviure, en aquest cas, vaig agafar els manguitos
i me'ls vaig posar als peus, ja que els tenia gelats i els mitjonets mavic de
color groc son divins i van super a joc amb les meves botes grogues, però
abriguen com una puta merda ben grossa.
A les 7 en punt
sento a l'Adolf que ja s'aixecava. Toca moure's! Uns quants tocs de trompeta
d'algun breveter amb l'estomac regirat ens acaben de despertar amb un somriure
als llavis i una ma al nas. Per gran sorpresa meva veiem al Paco arribar!!
havia dormit un parell d'hores i portava pedalant des de les 3:30 per arribar a
Sant Esteve totalment recuperat. Quina força de voluntat.
Ja els 4 junts de
nou, encarem els últims 170kms de la ruta, enfilant cap al coll de Condreu, en
una llarga pujada que fem relativament frescos gràcies al "descans"
de la nit. A dalt l'Adolf punxa, bé, no ell, el que punxa és la roda de la seva
bicicleta (ara puc dir en secret que començo a pensar que és un robot enviat
del futur per ensenyar-nos als humans el ciclisme autèntic).
La baixada fins a
Folgueroles es fa bastant bé (km 482). Parem al control i em trobo als meus
pares que havien vingut a donar suport moral. Tinc una afició que no me la
mereixo, gràcies Berta!
Amb ànims renovats
afrontem el coll de la pullosa. Allà el Paco torna a despenjar-se i decideix
anar a la seva. Així doncs, l'Àngel, l'Adolf i jo enfilem cap a la pullosa,
penúltim coll que ens esperava. L'Àngel s'ha recuperat totalment del dia
anterior, i inclús el veig millor i tot. L'Adolf segueix exactament com al
primer quilòmetre (lo del robot que deia abans...). Jo ja fa quilòmetres i
quilòmetres que no tinc benzina, i l'única forma en la que puc aguantar el
ritme és de peu sobre la bicicleta, i movent una marxa potser massa llarga.
A prop de coronar
apareix el meu pare de nou, però aquest cop vestit de ciclista, i sobre la
bicicleta! ens farà de gregari de luxe uns quants quilòmetres. Coronem sense
entrebancs, i a la seva roda volem fins a Calders, fent PR al strava i tot en
aquell tram. Quin gran rodador el senyor Reventós. "El que tuvo retuvo"
com diuen al país veí. Em costa seguir-li la roda en un terreny molt favorable.
A Calders ens espera
la Nora, la dona de l'angel. Vestida del club i llesta per pedalar amb
nosaltres els últims 70kms. Això ja està fet.
Pujo els Carros
acompanyat del meu pare, en el desviament del coll de la Mussarra em recorda
que just allà ens vam trobar feia ja un parell d'anys, en la TransCatalunya.
Penso que en aquell moment fer 190kms em semblava una bojeria, i que tot és
molt relatiu en aquesta vida.
A dalt els carros
trobem la Neus que també ha vingut a veure'ns amb bici (quina sort de xicota
que tinc, guapa i a sobre, ciclista!!!). Així doncs, el que eren tres cadàvers arrastrant-se
per la carretera passa a ser en pocs quilòmetres un grupet de 6 integrants tots
vestits del club que fa patxoca i tot. Sembla la típica sortida de cap de
setmana, tot i que amb un puntet més de fatiga (no gaire, la justa).
Però no tot havia de
ser tan fàcil. De sobte apareix un núvol negre sobre el parc natural de l'obac.
Mala senyal, tocarà mullar-se. Dit i fet, arribant a Sant Llorenç comença a
caure fins i tot pedra, la Neus i el meu pare s'amaguen de nou al cotxe i campi
qui pugui fins a Castellar, on para de ploure, però ja estem tots ben empapats.
De Castellar a
Ripollet em noto per primer cop bastant més fluix que els meus companys, en una
zona on es podia rellevar bastant bé no soc capaç de donar un relleu i fins i
tot em costa aguantar roda, "Cagun l'olla, l'Adolf em veurà apajarat"
això no ho puc "permitir", faig alguna conya per dissimular, em foto
un gel i apreto el cul fins a Cerdanyola (es veu que en tinc, de cul, tot
i que fa hores que no el noto). A Cerdanyola ens espera el forat del vent. No
em fa por. És un vell conegut, i segons strava l'he pujat 21 cops aquest 2014.
Conec cada curva, cada rampa, i cada descans. 6,8kms al 3% no son res.
Abans de començar a
pujar apareix de nou la Neus, aquest cop amb el meu germà gran, l'Oriol. Ell
també porta 21 forats aquest any, ja que sempre que podem el pugem plegats, i
aquesta vegada no volia que fos diferent. No puc deixar de pensar la sort que
tinc de tenir una família com la meva. Així doncs, explicant anècdotes
d'aquestes últimes hores, i seguint el ritme que marca la Neus que puja amb les
mans a la butxaca (no literalment) arribem a dalt en poc més de 24 minuts
sense despentinar-nos (sobretot perquè ja comencem a tenir poc pel). A
dalt agrupem mentre veiem el velòdrom, que ja tenim a tocar.
Minuts més tard, ja
estem fent la volta de rigor al velòdrom, on ens espera la dona i fills de
l'Adolf i els meus pares. Jo mai havia estat dins i realment impressiona veure
les parets gairebé verticals que formen les zones curvades de la pista. Recordo
una anècdota explicada per un dels molts amics que he fet en aquest viatge, que
em va explicar com un amic seu en un any anterior, després de fer 600 kms es va
voler fer el valent en una d'aquestes curves i se'n va anar al terra
ràpidament...
Finalment, 34 hores (26 sobre la bicicleta) i 605 kms després, donem per
acabada l'aventura amb l'últim dels 10 segells que ens han anat marcant. Ara
si, ja ho puc dir amb el cap ben alt,ja soc digne de portar el mallot que em
van donar a la sortida.
No m'extendré gaire
més ja. Només una reflexió sobre les paraules que em va dir el Miquel el dia
abans de començar, perquè ara crec que les puc matisar. Per fer aquestes
animalades s'ha de ser un super-home, i sobretot sobretot, una persona
totalment insensata. Has de complir els dos requisits, amb un no n'hi ha prou.
Donar les gràcies a
la organització i a tots els voluntaris que estaven als punts de control tota
la nit desperts perquè no ens faltés de res. S'han guanyat per ara i
sempre la meva admiració. Ens veiem a la propera!
No em vull oblidar
tampoc del Paco, que ens va acompanyar gairebé tota la ruta, i que finalment va
arribar una horeta més tard que nosaltres. Els que el conexiem sabem el que ha
hagut de lluitar per ser aquí i acabar la brevet. Gran Paco.
