dissabte, 4 d’abril de 2015

Ciutat de Lleida-STM MTB ULTRAMARATHON

Que millor per descriure el que vam viure la setmana passada a Lleida que el video resum de Teledeporte.



La prova té un caire especial ja que és per primera vegada aquesta modalitat, la ultramarató de btt és fa oficial i per això va reunir una bona colla de "elit"

Pel que fa al recorregut pista, pista i més pista, no apte per als que busquen adrenalina en trialeres però que fa les delicies dels qui busquen llarga distància en estat pur, pedalar fins a rebentar!

En principi havia de ser una prova sense senyalització i on ens només valia la navegació amb el gps, però s'ha de destacar el treaball de l'organització posat voluntaries en alguns dels creuaments que podien resultar més complicats.

Els avituallaments molt complets, amb força menjar i beguda, i fins i tot servei de mecànic al km 80.

En resum, un grandíssim dia de bici, bona ruta, molt dura per la llargada més que per el desnivell i sobretot molt ben organitzada


Algunes dades:

DISTÀNICA 123 KM
DESNIVELL POSITIU: 2000d+
TEMPS: Poc més de 7 hores pedalant





dimecres, 14 de gener de 2015

OI-TRAILWALKER OLOT-GIRONA 2015

Ara fa dies que no hi ha entrades al blog, i el motiu no és altre que he encadenat dues lesions consecutives causades per la Madrid-Segovia
Després de recuperar la fractura per estres a la tíbia les molèsties al genoll van reaparèixer. Aquesta setmana i gràcies a la ressonància magnètica sabem que són degudes a un edema ossi .
No són bones notícies, però podrien ser pitjors. A poc a poc vaig millorant amb la mirada posada al primer objectiu d'aquest 2015, que serà la Trailwalker.

Després del grandíssim resultat a Madrid la idea de tornar a córrer en equip em motiva moltíssim. Encara puc assegurar que arribaré al 100%, però ho lluitaré fins al final.

La història de la preparació d'aquesta cursa comença ja fa bastant temps quan l'Alberto em comenta que hi ha una empresa amb ganes de fer una aportació solidaria formant un equip per córrer aquesta cursa.
L'empresa en qüestió es Pinta-Croma, i no trobarem mai suficients paraules d'agraïment per permetre'ns córrer la Trailwalker com si fóssim professionals. 



 Evidentment no vaig trigar ni un segOn en pensar-m'ho i  no vam trigar gaire a formar un equip.
L'equip el formem 4 corredors tots entrenats per Planifica tu entrenamiento




Per qui encara no conegui aquesta cursa us en faig cinc cèntims:

Trailwalker
  • Cursa amb caràcter solidari on els equips participants han de fer una aportació econòmica de com a mínim 1.500 € que es destinen íntegrament a Intermon Oxfam
  • La cursa surt d'Olot i transcorre per la via verda que va fins a St.Feliu de Guíxols amb una distància de 100 km
  • Els equips, de 4 corredors més un equip de suport, han de córrer sempre junts i quedaran fora de cursa si un d'ells abandona

Si algú vol posar el seu granet de sorra per una bona causa, us deixo el link on podeu fer una donació, que per més petita que sigui serà benvinguda.



Per al primer cap de setmana de març tenim programat un entrenament conjunt on hi serà benvingut tothom. Ben aviat penjarem més informació.

 





dimarts, 23 de setembre de 2014

Madrid Segovia 2014: "Asalto a Madrid"


La història d'aquesta cursa comença molts mesos enrera, quan l'Alberto em va proposar formar un equip per anar a córrer una cursa de 102 km, de Madrid a Segovia pel camí de Santiago. Com us podeu imaginar no vaig trigar ni cinc minuts en dir-li que si. Després hem va demanar que busqués al tercer corredor per acabar de formar l'equip, i quan li vaig demanar al David Lillo si volia apuntar-se a l'aventura em va contestar que si abans i tot d'acabar d'explicar-li de que anava a la cosa.

A partir d'aqui va començar la feina de mesos de preparació de la prova. Teniem clar quin era l'objectiu, no tan clar si seria possible aconseguir-lo, però de ganes i de motivació ens en sobrava.

En aquesta aventura no hi hem estat sols, tan bon punt vam explicar la idea hi va haver tot un seguit de gent que va voler sumar-s'hi.
Jose Escribano, de Planifica tu entrenamiento ens ha portat la preparació d'una manera impecable. A més, ens va donar les equipacions amb les que vam córrer la cursa, i es va desplaçar de Valencia fins a Madrid per a fer el seguiment de la cursa en cada punt de control.




L'agència de viatges Let's Go també ha estat una part molt important en tota la part logística d'aquesta aventura. Ens va gestionar tota la recerca d'allotjament i de transport, amb una eficiència impecable (mira que els vem marejar amb canvis d'última hora). A banda de oferir-nos les millors alternatives, a col.laborat activament com a sponsor del viatge, moltíssimes gràcies per tot!!!


En el tema d'alimentació i suplementació hem tingut també el suport de Bulevip, distribuidor oficial Weider, una pàgina web on hi podreu trobar tot allò que podeu necessitar per a preparar i córrer qualsevol distància (isotònics, sals, barretes, gels, proteïnes...)

La preparació de la cursa no ha estat fàcil i ha vingut marcada per problemes físics del David i meus, que ens han condicionat molt el volum de quilòmetres que hem pogut fer. 


Arribats al dia de la cursa tot son nervis per veure com respondran les nostres lesions, el David arrossega una periostitis i jo una tendinitis al genoll.

Sortim forts, per sota dels ritmes previstos, però mica en mica anem ajustant. De seguida me'n adono que no vaig bé, no portem ni 25 km i no vaig còmode. Per sorpresa meva el genoll no em molesta, però comença a a fer-me mal la zona del turmell.
Passen els km's a bon ritme, la primera mitja marató en 1h44 i la primera marató en 3h58, però ja no vaig bé. Lo que al principi eren molèsties ara ja és dolor. 
Parlem amb l'Escri en un punt de control perquè hem porti Reflex, però no serveix de res. Crec que entre el km 40 i 50 arribem a anar entre els 20 o 25 primers, però el mal m'obliga a baixar molt el ritme en les baixades i ens avança molta gent.

A Cercedilla, al km 62, és on tenim la bossa de suport i el punt on tenim previst fer la parada més llarga per menjar algo i canviar-nos de roba. Allà hi arribo tocadíssim, em fa molt mal el turmell i cada passa és un infern. 
Parem i ens trobem amb l'Escri, anem primers de la categoria d'equips, el nostre objectiu, però vaig molt cardat. El mister em fa una frega que fa que em retorci de dolor, no ho veig gens clar, queda una marató per devant i amb prou feines camino bé. Ara pensat fredament el més sensat hauria estat abandonar, vistes les consecuències, però en el moment i amb la motivació d'anar primer el cap va quedar aparcat i va tirar el cor.

A dures penes comencem la pujada més llarga de la cursa, en el fons res de l'altre món, però per a mi en aquells moments era una tortura. Ja no puc ni trotar, només caminar i cada vegada més lent. 
Al km 70 ens avança un equip de 3 i perdem la primera posició i això m'acaba d'enfonsar. Ja no tinc forces per res, estic desmotivat , hem fa molt mal la cama i només vull plegar. 
Decidim pendren's-ho amb filosofia i caminar tranquilament cap amunt, sabem que puja fins al km 81 i després ja tot es baixada.
A mitja pujada, cap al km 75 ens creuem amb un fisio que al veurem d'aquella manera ens atura i s'ofereix a fer-me un arreglo, algo per almenys poder tirar una mica més còmode. Sembla que vaig algo millor.
Mentre pugem, ens creuem amb gent que baixa i ens diuen que portem a l'altre equip molt aprop i que si apretem els podem agafar. Decidim l'estratègia:
Pugem tranquils, i un cop dalt, em prendré un RedBull que porta el David a veure si m'espavila i provarem de trotar a la caça del primer equip. 
Dit i fet, arribem dalt, Red Bull i preguntem com van els primers. Els tenim a 10 minuts, ràpidament faig un càlcul i veiem que si els hi retallem 30 segons per quilòmetre son nostres.
Em poso el mp3 a tot drap (sessió de Pont Aeri xDDD) i no se ni com però començo a baixar a 4'30'' per la pista, tan encegat en agafar als primers que ara fins i tot als meus companys els hi costa seguir-me. Aquesta és la màgia de l'ultrafons, que a vegades, sense saber com, surten forces que duies amagades en algun lloc i et permeten oblidar el dolor per una estona per córrer més ràpid del que podies imaginar.
No triguem a veure el primer equip i just abans d'arribar al avituallament del km 90 els avancem. 
Mentre marquem al punt de control ells arriben, marxem lo més ràpid que podem però jo ja no puc córrer com abans, el dolor ha tornat i cada vagada és pitjor.

A dures penes arribem al últim punt de control al km 96 o 97, però ja no puc més. No parem ni a omplir aigua, sabem que els tenim just darrera i ara no volem perdre la primera posició.
Els últims quilòmetres són els més durs de la meva vida. Hem fa un mal horrorós i ara ja no corro, casi ni puc trotar. Veiem Segovia allà al fons però no arriba mai. 
Per fi entrem a Segovia i ens acostem a la linea de meta. Per primera vegada a la meva vida hem salten les llàgrimes al creuar l'arc d'arribada, els tres petem i no podem controlar l'emoció continguda durant tants quilòmetres i saber que per fi s'ha acabat ens allibera tota la pressió de cop.

Primers classificats en la modalitat d'equips en 11h52' i posicions 50,51 i 52 de la general de 1200 participants. El resultat, veient com va anar la cursa és inmillorable.
Us deixo amb un vídeo que reflexa molt bé l'emoció que vam viure


De meta directe a l'hospital. Un cop el peu es va refredar ja no podia caminar ni posar-lo a terra, i l'ambulànica de l'organització hem va portar cap a l'hospital.
A falta d'alguna prova més sembla que en tinc per un més o més i mig sense córrer, i almenys una setmana amb les muletes. Ara toca una temporada de descans, així que per força, dono la temporada per acabada.

 Començarem a pensar en la propera....

dilluns, 16 de juny de 2014

Marató de l'Emmona, que dura és l'Abadessa!!

La marató de l'Emmona, les dades ja parlen per si soles. 48 km i 4100 metres de desnivell positiu, una autèntica animalada.
Fa uns mesos uns companys de Rellinars van proposar-me anara a fer aquesta marató en la modalitat per equips, tot just un més després del UT La Mola (100km 6000D+), però com que no se dir que no, casi sense adonar-me ja m'estava inscrivint.
Nom del equip: Corredors de Rellinars
Membres: Raul Collbatallé, Jordi Freixa i un servidor, Eric Vela

Per arrodonir-ho tot la idea era passar el cap de setmana al càmping del costat de Sant Joan de les Abadesses amb tota la família. Que més es pot demanar?? Doncs que acabi tot rodó!!
Arrivem divendres al vespre al cámping i d'allà directes a Sant Joan per al sopar de germanor i la recollida de dorsals. L'ambient al poble és xulíssim, aquesta és una de les millors coses d'aquestes curses, tot el que es mou al voltant. 

els nens ja van preveure el podi xd

 Sortida a les 6 del matí amb molta incertesa per les condicions meterològiques, hi ha previsions de forta pluja i amb el que tenim per davant això és perillós.
Per sort el sol no triga a sortir i no es fins ben entrada la tarda que cauen els primers ruixats. 
Els km's van passant i anem veient lo dura que es aquesta cursa. El desnivell esta pràcticament tot concentrat en els primers 30 km i a més a més la zona és bastant tècnica.


La zona es preciosa, però especialment la vall de Coma de Vaca, el Coll de la Marrana i la pujada a Bastiments (2881 metres) és absolutament espectacular. A partir d'aquí toca una carena pedregosa que se'ns fa molt complicada. El Jordi i jo anem tocadets i el Raul te un turmell com una pilota de tennis, i es difícil avançar ràpid. A més, tenim a la vista un dels equips competidors i no volem que s'escapin.




No triguem massa en adelantar-los i arribem a Nou Creus sense tenir referències de cap altre equip. Creiem que tenim possibilitats de pujar al podi però tampoc n'estem segurs. Així que xino xano cap a Pic de l'Àguila on començarà la ja desitjada baixada fins a Núria.
Ja relaxats i enfilant la baixada de cop ens adelantan un parell de corredors vestits amb la mateixa samarreta.. merda!! Es un equip!! Aquí no se d'on va treure les forces el Jordi però va començar a tirar com una bèstia perquè no ens adelantèssin. Baixem com si estiguéssim als primers km's de la cursa i les cames ja no fessin mal, veiem Núria i ens ha pujat l'energia de cop.

L'entrada a meta és espectacular, una imatge val més que mil paraules.
Temps final 8h23'

Un cop més relaxats, cerveseta a la gespa veiem l'entrada dels corredors que van passant i comentant la jugada amb les famílies. És llavors quan ens confirmem que som segons de la categoria per equips!! El millor premi que podíem tenir!!



Aquesta és sens dubte una de les curses més dures que he fet mai, molt desnivell i zones molt tècniques. Hem trec el barret davant aquells que van fer el UT.
Si una cosa tinc ara clara és que l'any que ve hi tornaré segur, ja veurem en quina distància...


dimecres, 28 de maig de 2014

Barcelona-Perpinyà-Barcelona 2014


Amb uns dies de retard m'animo a redactar unes línies de l'aventura viscuda aquest cap de setmana. Aquesta vegada ho faré sobretot per mí, per evitar que el pas del temps esvaeixi els records que ara ronden pel meu cap.
La ciclomarató Barcelona-Perpinyà-Barcelona és una ruta de 600kms i gairebé 8000 metres de desnivell. Per entendre una mica millor el perquè d'aquestes animalades cal conèixer el terme "brevet". En resumides comptes les brevets son etapes de gran fons, no competitives, i que s'han de complir amb un temps màxim fixat (en aquest cas 40h).
Començo l'aventura el divendres per la tarda, quan passo pel velòdrom a que m'homologuin la bicicleta i l'enllumenat, i recullo el dorsal i el mallot obsequi (molt xulo per cert), en aquell moment penso que encara no me l'he guanyat. No me'l posaré fins que no sigui " finisher". M'emporto una gran alegria al trobar-me amb el Miquel Gubianes, un boig de les bicicletes, expert brevetero i blogger al que li tenia la pista perduda. En una breu conversa, em deixa una frase lapidaria: "Això és per dos tipus de persones, els superhomes, i els insensats". Sense dubte, formo part del segon grup. Em comenta que no pensa parar a dormir, i que la nit és el que realment és més maco en les brevets. Sincerament, jo no em veig capaç de fer 600kms d'una tirada. Quin mestre. En seguida arriben l'Angel i l'Adolf, que m'acompanyaran junt amb el Paco Atares en aquesta tonteria.
Dorsals recollits i a dormir, per variar, poc i malament. A les 5 ja estic de peu i cap al velòdrom falta gent. Copsant l'ambient a la sortida començo a veure que això no és molt habitual. Oblida't de carbonos, bicicletes de 6kgs i canvis electrònics, depilacions, tirantets i mallotets.  Si que hi havia bones màquines no se'm mal interpreti, però orientades a la llarga distància. Posicions còmodes al manillar, bosses al davant i al darrera, protectors contra la pluja..tothom anava super preparat. I la mitjana d'edat, sorprenent. Molt probablement jo era el més jove de tots, i en tinc 31!! Parlaves amb un o altre, i la majoria portaven més de dues i de tres brevets de 600kms a les seves cames. I una bona part estava preparant la "Paris-Brest (1300kms)" que tindrà lloc el 2015... i jo que mai havia fet més de 300kms seguits!!

Ens marquen el segell de sortida i anem direcció al coll de la ventosa. A mitja baixada comencen els problemes. Punxo 2 cops seguits i això ens fa perdre molt temps. Tot el grup marxa i ens quedem nosaltres 4 sols. Fins i tot a l'alçada de Montcada ens atrapa la furgoneta de l'organització que anava traient les fletxes que marcaven la ruta. Merda! a veure si encara ens deixaran fora de ruta només començar!!!
Els primers quilòmetres son bastant planers, ja que anem per la roca i la costa (passant per vallromanes), fins a Lloret de Mar, on hi havia el primer control de pas (km 90). Arribem gairebé a les 10, i tothom ja està marxant. Tranquils, no hi ha pressa, això és molt llarg.
De lloret a Sant feliu de guixols, passem per una carretera molt maca que va bordejant la costa, però el puja-baixa és constant i el desnivell va sumant. De moment em noto molt bé, amb l'ipod carregat fins dalt de cançonetes (vulgarment coneguts com "temazos") em desmarco en solitari agafant el meu ritme fins a Sant Feliu, on espero a l'Adolf i l'Angel que arriben un parell de minuts després.



Passat Sant Feliu anem direcció torroella pel coll de la ganga, que ja havíem fet feia un mes a la brevet de 300, un collet bastant suau on aprofito per fer conversa amb altres breveteros, i comprovo com l'Angel sembla que no va fi del tot. Ens comenta que té dolor muscular a les cames. Mala senyal sabent el que ens queda. Els torno a esperar a baix del coll, i l'Atares decideix seguir al seu ritme, diu que ja l'agafarem.



A torroella de Montgrí trobem el control 2 (km 167) on ens cruspim un bon plat d'arrós, i aprofitem per recuperar forces prenent el solet. Crec que eren la una del migdia però no n'estic segur.
De torroella de Mongrí a LLançà només recordo la última pujada per la Nacional 2, amb un terrible vent de cara que ens impedia avançar amb un mínim de decència. Parem de nou a LLançà (km 222) i em forço a menjar un plat de macarrons, ja que ni tan sols m'ha donat temps a agafar gana des de Torroella, però m'adverteixen que els 90kms que esperen fins al proper punt de control son terribles.
Terribles, però també potser els més bonics de la ruta, ja que aquesta anava resseguint els pobles de la costa catalana i francesa, Colera, coll del frare, Portbou, frança, banyuls i colliure, tornant al puja i baixa constant tant típic de les carreteres de costa.





Un cop a Argeles, ens endinsem cap a l'interior del país veí, passant per carreteres secundaries en un estat bastant deplorable. En aquest tram la fatiga comença a fer acte de presència, però m'alegra comprovar que superem l'equador de la ruta. Finalment, 311 kms després i sobre les 8 de la tarda arribem al control 4, on uns rossellonesos molt amables però amb un gust dubtós pel menjar ens preparen una espècie de menjar de gat i un embotit estrany que engullim sense fer preguntes. No fos cas que el menjar de gat no hagi estat fet amb breveteros que feien masses preguntes.... (és broma eh, de veritat que van ser molt atents a que no ens faltés de res)
Sortim ja fent-se de nit i afrontem un port de 20kms però sense grans desnivells que ens ha de tornar a Catalunya passant per Coustoges. Només sortir ja veig que els ànims van decaient, i explico un parell d'acudits molt dolents, que els acaben de baixar del tot.
Comencem el port i decideixo avançar-me una mica, ja que em noto bones cames i sobretot, bones ganes de plantar un pi (perdó amb l'expressió), i no vull fer esperar a la gent. Vaig pujant a bon ritme, ja de negra nit, escoltant música (crec que "obrint pas"), i perdent ràpidament les llums dels meus companys que queden enrere. Arribant a dalt faig les meves necessitats al bell mig de la carretera (bé, no al mig, si no darrera d'un arbre). Quan acabo continuo endavant ja a ritme lent, fins que m'atrapen un parell de breveters que han deixat enrere als meus amics. Faig amb ells el que resta de la pujada fent conversa, i un gallec molt amable em comenta que està a Catalunya perquè la setmana vinent vol creuar els pirineus fent 600kms més, també sense parar. Allà veig que els breveters son fets d'una altra pasta. Jo pensant en no morir en l'intent, i aquell gallec ja crescudet, que s'ho prenia com una petita preparació per la següent aventura sobre les dues rodes. Increïble.

Arribo a dalt, a tocar de Catalunya i espero per agrupar. Merda de nou! vaig molt i molt i molt poc abrigat. Un xaleco i uns manguitos no son prou per una baixada de 15kms que m'esperen, a 10 graus i a les 12 de la matinada. En una  sabia decisió, em poso l'armilla reflectant i començo a arreplegar totes les plantes que trobo pel poble per fer-me un abric per la panxa mentre espero als demés. Ara dic mig en broma  mig en serio que recollir aquelles plantes em va salvar la vida, no crec que fos qüestió de vida o mort, però dono fe que vaig arribar a passar molt i molt de fred.



Als 15 minuts d'esperar apareixen llums per la carretera, "ja arriben", penso. Error. Son 2 breveters que em comenten que els meus companys han hagut de parar perquè n'hi havia un de vomitant, però que ja venien. Amb preocupació espero uns minuts més fins que finalment apareixen. Al Paco li havia sentat malament el menjar de gat i l'havia retornat tot, però poc a poc s'anava recuperant. Mort de fred els hi dic que els esperaré al proper control, a Boadella. Baixada molt llarga i perillosa, sobretot per la manca de llum. Fred en augment.
Km 360. Boadella. Control 5. Arribo sobre les 12:30, em comenten que ha guanyat el Puto Madrid, i penso que sort que no ho estava mirant. Penso també que no puc parar a dormir encara, ja que tinc la maleta amb la roba al control 6 a Sant Esteve d'en Bas. Espero una estona més fins que arriben l'Angel, l'Adolf i el Paco, que decideix parar a dormir, i provar de recuperar-se una mica.

Així doncs, marxem els tres cap a Sant Esteve, 75 kms i gairebé 4 hores ens separen d'una bona dutxa, roba d'abric, i un merescut descans. D'aquest tram recordo tres moments. El primer, moment en el que veig que el meu cos deixa de respondre, cap al km 400, les pulsacions ja no pugen ni a patades i fins i tot arribo a espantar-me al veure que no passo de 130 ni esprintant. Segón, la pujada a un maleït poble de malamort que no s'acabava mai. I tercer, el canvi de ritme fet per l'Angel al sortir d'Olot i veure que per fi arribàvem a Sant Esteve. Quines ganes tenia d'arribar!!!
Sobre les 04:20 arribem a Sant Esteve, havien passat 435 kms, 22hores i més de 5000m de desnivell. Mengem tranquilament, dutxa reparadora (tot i que un pel freda), i a les 5 a intentar dormir una estona al pavelló del poble, coberts per una manta tèrmica de les de les ambulàncies. L'espectacle de 10 o 15 paios intentant dormir tapats amb mantes d'alumini taronja feia bastanta gràcia. En aquell moment començava per fi a recuperar-me del fred, tot i que vaig haver de continuar fent invents per sobreviure, en aquest cas, vaig agafar els manguitos i me'ls vaig posar als peus, ja que els tenia gelats i els mitjonets mavic de color groc son divins i van super a joc amb les meves botes grogues, però abriguen com una puta merda ben grossa.
A les 7 en punt sento a l'Adolf que ja s'aixecava. Toca moure's! Uns quants tocs de trompeta d'algun breveter amb l'estomac regirat ens acaben de despertar amb un somriure als llavis i una ma al nas. Per gran sorpresa meva veiem al Paco arribar!! havia dormit un parell d'hores i portava pedalant des de les 3:30 per arribar a Sant Esteve totalment recuperat. Quina força de voluntat.



Ja els 4 junts de nou, encarem els últims 170kms de la ruta, enfilant cap al coll de Condreu, en una llarga pujada que fem relativament frescos gràcies al "descans" de la nit. A dalt l'Adolf punxa, bé, no ell, el que punxa és la roda de la seva bicicleta (ara puc dir en secret que començo a pensar que és un robot enviat del futur per ensenyar-nos als humans el ciclisme autèntic).



La baixada fins a Folgueroles es fa bastant bé (km 482). Parem al control i em trobo als meus pares que havien vingut a donar suport moral. Tinc una afició que no me la mereixo, gràcies Berta!

Amb ànims renovats afrontem el coll de la pullosa. Allà el Paco torna a despenjar-se i decideix anar a la seva. Així doncs, l'Àngel, l'Adolf i jo enfilem cap a la pullosa, penúltim coll que ens esperava. L'Àngel s'ha recuperat totalment del dia anterior, i inclús el veig millor i tot. L'Adolf segueix exactament com al primer quilòmetre (lo del robot que deia abans...). Jo ja fa quilòmetres i quilòmetres que no tinc benzina, i l'única forma en la que puc aguantar el ritme és de peu sobre la bicicleta, i movent una marxa potser massa llarga.


A prop de coronar apareix el meu pare de nou, però aquest cop vestit de ciclista, i sobre la bicicleta! ens farà de gregari de luxe uns quants quilòmetres. Coronem sense entrebancs, i a la seva roda volem fins a Calders, fent PR al strava i tot en aquell tram. Quin gran rodador el senyor Reventós. "El que tuvo retuvo" com diuen al país veí. Em costa seguir-li la roda en un terreny molt favorable.
A Calders ens espera la Nora, la dona de l'angel. Vestida del club i llesta per pedalar amb nosaltres els últims 70kms. Això ja està fet. 


Pujo els Carros acompanyat del meu pare, en el desviament del coll de la Mussarra em recorda que just allà ens vam trobar feia ja un parell d'anys, en la TransCatalunya. Penso que en aquell moment fer 190kms em semblava una bojeria, i que tot és molt relatiu en aquesta vida.
A dalt els carros trobem la Neus que també ha vingut a veure'ns amb bici (quina sort de xicota que tinc, guapa i a sobre, ciclista!!!). Així doncs, el que eren tres cadàvers arrastrant-se per la carretera passa a ser en pocs quilòmetres un grupet de 6 integrants tots vestits del club que fa patxoca i tot. Sembla la típica sortida de cap de setmana, tot i que amb un puntet més de fatiga (no gaire, la justa).

Però no tot havia de ser tan fàcil. De sobte apareix un núvol negre sobre el parc natural de l'obac. Mala senyal, tocarà mullar-se. Dit i fet, arribant a Sant Llorenç comença a caure fins i tot pedra, la Neus i el meu pare s'amaguen de nou al cotxe i campi qui pugui fins a Castellar, on para de ploure, però ja estem tots ben empapats.
De Castellar a Ripollet em noto per primer cop bastant més fluix que els meus companys, en una zona on es podia rellevar bastant bé no soc capaç de donar un relleu i fins i tot em costa aguantar roda, "Cagun l'olla, l'Adolf em veurà apajarat" això no ho puc "permitir", faig alguna conya per dissimular, em foto un gel  i apreto el cul fins a Cerdanyola (es veu que en tinc, de cul, tot i que fa hores que no el noto). A Cerdanyola ens espera el forat del vent. No em fa por. És un vell conegut, i segons strava l'he pujat 21 cops aquest 2014. Conec cada curva, cada rampa, i cada descans. 6,8kms al 3% no son res.
Abans de començar a pujar apareix de nou la Neus, aquest cop amb el meu germà gran, l'Oriol. Ell també porta 21 forats aquest any, ja que sempre que podem el pugem plegats, i aquesta vegada no volia que fos diferent. No puc deixar de pensar la sort que tinc de tenir una família com la meva. Així doncs, explicant anècdotes d'aquestes últimes hores, i seguint el ritme que marca la Neus que puja amb les mans a la butxaca (no literalment) arribem a dalt en poc més de 24 minuts  sense despentinar-nos (sobretot perquè ja comencem a tenir poc pel). A dalt agrupem mentre veiem el velòdrom, que ja tenim a tocar.
Minuts més tard, ja estem fent la volta de rigor al velòdrom, on ens espera la dona i fills de l'Adolf i els meus pares. Jo mai havia estat dins i realment impressiona veure les parets gairebé verticals que formen les zones curvades de la pista. Recordo una anècdota explicada per un dels molts amics que he fet en aquest viatge, que em va explicar com un amic seu en un any anterior, després de fer 600 kms es va voler fer el valent en una d'aquestes curves i se'n va anar al terra ràpidament...




Finalment, 34 hores (26 sobre la bicicleta) i 605 kms després, donem per acabada l'aventura amb l'últim dels 10 segells que ens han anat marcant. Ara si, ja ho puc dir amb el cap ben alt,ja soc digne de portar el mallot que em van donar a la sortida.

  
No m'extendré gaire més ja. Només una reflexió sobre les paraules que em va dir el Miquel el dia abans de començar, perquè ara crec que les puc matisar. Per fer aquestes animalades s'ha de ser un super-home, i sobretot sobretot, una persona totalment insensata. Has de complir els dos requisits, amb un no n'hi ha prou.

Donar les gràcies a la organització i a tots els voluntaris que estaven als punts de control tota la nit desperts perquè no ens faltés de res.  S'han guanyat per ara i sempre la meva admiració. Ens veiem a la propera!

No em vull oblidar tampoc del Paco, que ens va acompanyar gairebé tota la ruta, i que finalment va arribar una horeta més tard que nosaltres. Els que el conexiem sabem el que ha hagut de lluitar per ser aquí i acabar la brevet. Gran Paco.



dijous, 6 de març de 2014

Planificant el 2014...

Ara fa dies que no escric al blog i es que tenia ganes de tancar el planning abans d'escriue res.
De moment aquest 2014 han caigut ja un parell de curses, la 1/2 de Terrassa, on vaig fer marca amb 1h23' i la cursa de Montrodon la setmana seguent entrant 13º de la general.
Aquest any, si no hi ha cap contratemps hi ha un parell de curses que em fa molta il.lusió fer. La primera no es ben bé una cursa, es l'Ultra de la Mola, organitzat per un bon amic. Això és més una sortida entre amics que un altre cosa. No hi haurà dorsals, ni premis, ni classificacions. El que si que hi haurà seran 100 km i 6000 D+  per descobrir tots els racons del parc de Sant Lloreç i l'Obac.

L'altre que també em motiva moltíssim és la Madrid-Segovia. Aquesta serà al setembre i forma part del campionat d'Espanya d'Ultrafons. Es una cursa de 100 km amb poc desnivell (2800 D+), i per tan molt ràpida. Per primera vegada faré una cursa en equip. Serà un equip de 3 persones, 3 companys d'entrenament sota les ordres d'un mateix entrenador. L'objectiu, molt ambiciós, anem a donar-ho tot per intentar acabar el més amunt possible en la classificació. 
Sobre la Madrid-Segovia en faré un post específic més endevant.

Així doncs, a falta d'algun detall per tancar, la temporada quedarà així:

23/03/14 PUNK TRAIL SALLENT :Distancia desconeguda, no l'han fet publica. Només se que estic inscrit a la llarga! ;)

06/04/14 LLUÇANÉS FERÉSTEC : Proba del circuit de gran fons de btt  70 km aprox

13/04/14 PELS CAMINS DELS MATXOS: Ultra de 65 km i 3000 D+

10/05/14 UT LA MOLA: Ultra pirata, 100 km 6000 D+

09/08/14 TRAIL VALL D'ARAN : 47 km . (per confirmar)

20/09/14 MADRID-SEGOVIA : 100 km  2800 D+


Per final d'any no hi ha res previst, però hi ha coses com la Pirata de Montserrat que no vull perdre'm.




diumenge, 24 de novembre de 2013

CRÒNICA UT COLLSEROLA, I'M BACK!!!

Després de l'any que he passat des de l'octubre del 2012, aquesta crònica agafa per mi un caire especial. Crec que puc dir que estic tan o més content que la primera vegada que vaig acabar un ultra. 
La condropatia rotuliana és un tema fotut, més d'un metge em va dir que m'oblidés de córrer, que jo no estava fet per això. Però quan vols una cosa amb moltes ganes i sobretot, tens el suport dels teus que creuen en tu al final, tot és possible.
M'agradaria destacar la grandíssima feina que ha fet el meu entrenador amb mi. Jose Escribano, de Planifica tu entrenamiento, que a sigut una peça clau en la meva recuperació. Rutines específiques per millorar el genoll, contacte diari per veure com a anava tot i suport moral sempre que l'he necessitat. És fa difícil creure com es pot aconseguir tal complicitat amb una persona que t'entrena a distància però aquesta és la realitat. Un gran entrenador i una gran persona. Gràcies!!!
 Foto dels companys d'entreno (de esquerra a dreta, jo, Alberto, Victor i Xavi)
Sobre la cursa en si crec que no cal que narri com va anar km a km, però si hi ha varies coses que vull comentar. 
Distància: 73 km 2800 D+
Posició 59 de 500
Temps 8h49'

En primer lloc el marcatge. Aquest és per mi l'únic punt fluix de l'organització. Entenc que no és fàcil marcar un parc al costat d'una gran ciutat com és Barcelona, perquè suposo que pot haver-hi gent tregui les cintes. Però en alguns punts concrets una mica crítics crec que hi faltava un voluntari o més indicacions. Jo mateix amb un grup de 5 o 6 corredors vam estar perduts uns 10' buscant per on anar.
He començat per el punt "negatiu" si es que se li pot dir així, perquè en general estava tot ben marcat, parlo només de punts concrets. Ara bé, de punts positius n'hi ha i molts, i també els vull destacar.
- El recorregut. Que Collserola no és el parc més bonic de Catalunya això ho sabem tots. Que hi ha molta pista també, així que partint de la base que tothom sabia a lo que anava,puc dir que a mi em va agradar. El motiu és que també esta bé de tan en tan fer una cursa on es pot córrer tot, o pràcticament tot. Una cursa molt ràpida i en principi "fàcil" perquè te poc desnivell, però en el fons aquí esta la trampa. Saber dosificar en una carrera on pots rebentar com un porc com et passis de llest i vulguis córrer massa.
-Seguiment de cursa. Això del live track és una passada. Que els familiars i amics puguin seguir en temps real com va en cada punt del circuit és sencillament genial.
-Els voluntaris. Un 10. Se que això acostuma a ser lo normal, però tot i axí vull posar-ho en valor.
-Regal de finisher. Ja era hora que en una cursa hi hagi una samarreta diferent per a cada distància. No és que uns siguin més que els altres, però quin sentit té que una persona que ha corregut la popular de 21 km porti una samarreta de finisher del ultra de 74? A més, també trobo molt bé que donguin la samarreta al final, quan ja ets FINISHER, i no abans.
També ens van donar uns manguitos personalitzats de la cursa així com una placa de FINISHER. Jo no corro per els regals però si son xulos, doncs millor que millor.
-Avituallaments. En teoria la cursa era en semi atuosufiència, però la realitat és que als punts de controls els avituallaments eren prou complets com per que no calgués fer ús del menjar que portàvem.Hi havia lo just i necessari per a fer una cursa en condicions.

En general aquesta cursa s'allunya bastant dels ultres que havia fet abans, però la veritat és que m'ho he passat molt bé, que és del que es tracta i a més he acabat molt sencer i amb ganes de més. Així que ara toca mirar calendaris a veure quina sera la pròxima :)

NOTA: Sabent ja d'entrada que es tracta d'un ultra "semi urbà", jo li posaria un 8,5 sobre 10

PD: destacar la brutal carrera del David Lillo entrant el 13è de la general, ets un bèstia!!!!




divendres, 25 d’octubre de 2013