Aquest matí la nostra estimada ciutats'ha llevat amb les bambes posades, doncs tot i les glacialstemperatures, a primera hora ja es podia respirar un ambient runnermés que notable. L'esdeveniment tan llargament esperat per tants denosaltres ja era una realitat : començava la XIII mitja marató deTerrassa.
Com no podia ser d'altre manera,enfilant el camí hi ha estat present, i aquest cop no només amb lagran màquina maratoniana que conformen les cames del sr. Eriko, sinóque un servidor, humilment iniciat en la disciplina, ha aprofitattambé l'ocasió per fer-hi el seu debut. Per a mi avui era un dia important, una fita quetenia marcada des de fa mesos al calendari i per la qual m'han calgutmoltes hores de sacrifici i patiment. Sigui com sigui, cadascun ambla seva idea per afrontar la cursa, el que ha quedat ben clar és quetots dos hem tornat a enfilar el camí com deu mana !
Amb l'esquema mental del recorregut jamemoritzat, a les 10:00 am ben puntual els trabucaires han donatl'inici a la cursa, la qual tot i haver esglaonat la sortida percalaixos, ha estat força embotellada fins al km 3 (la participacióha superat de llarg els 2000 corredors). Jo durant aquests primersminuts he aconseguit trobar la llebre de 1h40', i m'hi he enganxatfins ben entrada la primera pujada. Allà la marxa ha minorat deforma general, però les bones sensacions de dur un dorsal al pitm'han fet tirar l'estratègia conservadora pel terra, i m'he disposata pujar de marxa per atrapar la llebre de 1h35'.
No m'ha estatpossible fer-ho fins al km 7, en una dura disputa mental sobre si eraconvenient cremar forces a la vista de la distància restant, peròfinalment me l'he jugat i he tirat a gas, doncs la pujada "forta"ja quedava superada i els següents trams eren plans i de baixada.D'aquesta manera, a un bon ritme i sense pensar-hi massa, cap al km14, veient que conservava la mitja de 4'15", a la baixada del'avinguda Angel Sallent he entrevist a l'horitzó la llebre de1h30', moment en que amb un càlcul ràpid segons el meu esgotamenthe vist possible apretar encara més per agafar-la. I així ha estat,m'ha costat molt, doncs la pujada de la Rambla i a l'últim tram lafatiga ja era una realitat molt evident, però desconnectant lasenyal de "prou" que enviaven les meves cames al cervell acada passa, he concentrat totes les meves forces en agafar-la, finsque finalment la he pogut superar cap al km 20, a partir del qual, labona sensació de portar un ritme tant bo m'ha donat la guspira perencendre l'últim cartutx que guardava reservat a la recàmera,llençat-me en un últim esprint, per finalment creuar la meta persota els 1h30 (1h29'01" segons el meu crono). Fantàstic, unasensació increïble haver superat en escreix la meva mmp, i a méshaver obtingut uns resultats molt millors del que preveia.
No cal dir que evidentment el sr. Erikom'esperava ja ben descansat a la meta mentre jo arribava treien elfetge, doncs ell ja feia uns quants minuts que l'havia creuat, amb laincreïble marca de 1h25'18", quelcom totalment estratosfèricdins del que son actualment les meves possibilitats, però que per aell és un resultat relativament prou bo, i més de cara al repte queté entre mans de baixar de les 3h a la propera marató de Barcelona.Estic convençut de que ho aconseguirà.
Pel que respecte a l'organització, jono en tinc cap queixa, tot correcte i cap incidència a destacar, benbé a l'altura del que s'espera en una cursa d'aquest tipus. Eltraçat, tot i que jo és el primer cop que el faig, ha estat forçaràpid en comparació a anys anteriors, amb un desnivell relativamentbaix donat el perfil irregular de Terrassa, cosa que molts agraeixen.No obstant, tot i no haver-hi cap tram considerable com a "pujadade la mort", no han faltat les continues pujades i baixadescaracterístiques del relleu de la zona. El que més m'agradariadestacar però, és l'ambient de festivitat amb que s'ha vestit lanostra ciutat aquest matí per acollir aquest gran esdeveniment, comla gent ha sortit al carrer a animar els corredors, els veïns enshan rebut amb música, els bastoners amb els seus valls i elscastellers amb les seves torres, una bona senyal de que Terrassa ésuna ciutat ben viva, i amb uns ciutadans ben disposat a acollir ambels braços oberts un esport tant humil com és el running.
Crònica by Joel Barba
