El Tagamanent!

No sóc molt donat a escriure cròniques quan no faig alguna marxa o cursa, i menys en bicicleta de carretera, però quan l'ocasió ho mereix, ho mereix.

En aquest cas tot va començar la setmana passada que vem decidir a anar a fer un reconeixement amb cotxe de la pujada al Tagamanent que ens esperava aquest dissabte, i que ens havien dit que era si no la més dura, de les més dures segur de tot Catalunya, i val a dir que ja des del cotxe espanta. Rampes de fins al 23% amb 6km infernals i un parell més al final bastant més assequibles.

Fet el reconeixement, a les 07:30h del matí ens hem trobat amb el EC Cerdanyola per emprendre l'ascens al Tagamanent. Fins al Figaró hem anat ben a poc a poc en un grup de 11 valents i 1 valenta: la Neus, que la notícia és que ja no és notícia que acabi fent actuacions estel·lars i aguantant el ritme com qui no vol la cosa.

Al principi anàvem tant a poc a poc que fins i tot algun company que no sabía el que esperava s'ha extranyat que anèssim tant lents.

- "Tranquil", li he dit: "ja tindràs temps de cansar-te".

Passat el figaró a mà dreta girem per l'estreta carretera que ens portarà fins al Taga, i de seguida, les primeres rampes, un 17% seguit d'un 18, un 20 i un 23%!! sort dels petits descansos que presentava l'ascens, sobretot al principi, on aprofitava bàsicament per recuperar l'alè i estirar les cames.

Redéu com puja! La bicicleta de carretera no està pensada per aquests desnivells. Tirant de ronyons com un descosit, movent la bici d'un costat a l'altre i inclús intentant fer esses en una carretera massa estreta ni tan sols per aquest "vell truc" anàven caient els quilòmetres un darrera l'altre.

Del km 3 al 5 hi ha una rampa interminable que no crec que baixi en cap moment del 16% i torna a tenir rampes del 23. En aquests kms he tirat molt de cocu (i de braços!!) i el fet d'anar al costat de l'Antonio durant tota la pujada ens ha donat les forces que ens faltaven, si hagués pujat sol de ben segur que hagués posat peu a terra. Mare meva! era com aixecar peses de 60kg amb les cames, cada pedalada era una repetició més d'unes rampes que semblaven no tenir fí, recte rera recta s'anaven succeïnt entre curves d'aquestes que s'enfilen com una paret deixant enrera unes vistes espectaculars de la nostra Terra que la fatiga ni tan sols permetia copsar més d'un segón sense tornar a enterrar el cap entre el manillar.

Finalment arribem a dalt amb una sensació de cansament i de felicitat difícilment descriptibles, fotos de rigor i començo la baixada a buscar a la Neus, a la que epero trobar-me asseguda en qualsevol racó maleïnt-me quan de sobte, me la creuo que ja estava arribant a l´'ultim quilòmetre fresca com una rosa com si no anés amb ella la cosa!! Decideixo acompanyar-la fins a dalt i un cop allà els dos ens abracem com si haguessim guanyat una batalla històrica. Més fotos i a esmorzar les famoses butifarres del figaró, no sense abans patir gairebé tant a la baixada com ho haviem fet pujant, aquest cop pels dits de la mà que no tenien prou força per frenar la bici en la major part del recorregut.

-"Collons! per aquí hem pujat? és de bojos!"

Després d'esmorzar i per donar-nos la "puntilla" encara ens han portat pel coll del Samalús, Cardedeu i la Carretera de la Roca fins a Ripollet. 116km i a les 14h a casa per dinar i fer una bona clapada abans de veure el Barça-Madrid aquesta tarda. Adjunto gràfic del perfil del tagamanent pels que no em creguin. No us deixeu enganyar pels pendents mitjos del 10%. És molt i molt i molt i molt dur!! si algun dia l'heu de fer, recomano que porteu o bé un triplex o un compac com a mínim, i si teniu un 27 o un 28 no dubteu en posar-lo. Jo he pujat amb un 39-26 i no podia moure la bici.

Posts relacionats per categories