Per fí una mica recuperat de l'aventura d'ahir intentaré explicar de la millor manera possible el que sens dubte ha estat fins ara, la prova més dura que he disputat, la transcatalunya-probike 2012:
Dissabte 9:
Dissabte a les 16h haviem quedat jo i la Neus amb el Jose per pujar cap a l'estació d'esquí de la Molina on la organització ens havia reservat plaça en un hotel.
Al arribar a l'hotel l'ambient que es respirava ja era totalment de cursa. Gent engreixant les bicicletes, altres col·locant el roadbook, el gps o comentant el que ens esperava donaven vida a un hotel que, a part dels 100 o 200 ciclistes allotjats només tenia a una única família d'inquilins totalment ajena a la cursa i que deurien fugir de Barcelona per trobar tranquilitat...pobres!
Sobre les 18h ens vem instalar a l'hotel amb el temps just per deixar les coses a les habitacions i ens vem dirigir al brieffing previst per les 19h.
Ja en el briefing, ens van tancar a una sala massa petita per la quantitat de persones que erem (en defensa de la organització, imagino que deu ser la sala més gran de la Molina), i asseguts al terra o com podiem el "boss" de probike ens va anar explicant els pormenors de la cursa i revisant el roadbook. La veritat que entre la calor i que tenia el cul ja com una carpeta de seure al terra se'm va fer bastant llarg, sort que el "boss" era bastant showman i va fer la xerrada prou amena.
A les 20:30h sopar: Pasta com per una boda, patates i pollastre van confeccionar un menú bastant senzill però no és fàcil cuinar per tantes persones i crec que pocs dels assistents estàvem esperant sopar una "crudité de paté de foie" i l'únic que voliem era ingerir hidrats a lo bèstia, així que objectiu complert!!
A les 10h ja era al llit tot i que dormir ja és una altra històra, com en totes les marxes que he participat la son brillava per la seva aussència i crec que no deuria dormir més de 3 hores seguides. A les 03:45 tenia posat el despertador però el vaig apagar molt abans ja que portava més de mitja hora despert donant voltes al llit.
Diumenge 10:
Esmorzar també molt complert, frontals al casc, i a recorrer els escàssos 500 metres que ens separaven de la línea de sortida amb un fred bastant suportable per estar a 1500 metres d'altura.
A les 5 en punt es va donar la sortida i cents de llumetes vem començar a enfilar per la carretera esfaltada de la Molina,una pujada bastant suau ideal per calentar les cames.
Quan els primers rajos de sol ens enunciaven l'espectacular paratge pirenàic que ens envoltava vem trencar per una pista amb unes rampes duríssimes que en èpoques invernals deuen ser pistes d'esquí de la Molina. La primera rampa realment exigent vaig decidir fer-la a peu, ja que la consigna era clara, guardar forces pel que ens esperava. Quan la pujada suavitzava vem tenir l'oportunitat de gaudir d'una de les vistes més espectaculars de la ruta, i de les que difícilment es poden oblidar, Catalunya es despertava als nostres peus mentre una cadena humana de llums que s'anaven apagant enfilava silenciosament les últimes rampes del Coll de Pal a 2100 metres d'altitud.
Un cop a dalt vem iniciar una baixada vertiginosa i molt perillosa que ens havia de portar fins a la Pobla de l'Illet. Males notícies, gairebé al principi de la baixada trobo a un participant que havia tingut una forta caiguda i esttava estès al terra. Vaig comprovar que estava conscient i que ja hi havia dos participants més trucant a l'ambulància i vaig decidir continuar baixant veient que s'estava formant un tap de corredors. (al acabar la cursa ens van comunicar que finalment les lesions no eren greus i que només era el cop, sort!!).
Després de molt baixar vaig arribar al primer control on vaig a esperar al Jose, va apareixer al cap d'un quart d'hora ben bò quan ja començava a patir per si s'havia perdut o espinyat. M'explica que s'havia quedat amb l'accidentat per donar les coordenades exactes del lloc de l'accident amb el GPS als serveis d'emergències. Gran Jose com sempre recordant-nos a tots que hi ha coses més importants que guanyar uns minuts a la linia de meta.
A la pobla de l'Illet començava un port de gairebé 20km que ens havia de portar fins a dalt de la Serra del Catllaràs passant pel refugi d'Ardericó, on el senyor Kum (inquilí del refugi) ens esperava a tots amb uns refrescos. Val a dir que aquesta ha sigut una de les ascencions en que més he disfrutat, tenia tots els ingredients, un desnivell mig bastant moderat, una llargada impressionant, i unes vistes privilegiades del pirineu que et feien pujar més ràpid del que el teu cap et demanava.
Cap al km 70 començava una pista esfaltada de "baixada" que ens havia de portar fins a Santa Maria de Merlés. Es va formar un grupet bastant interessant en el que alguns ens anàvem rellevant per no desgastar-nos en excés. Els que no van donar ni un sol relleu, ni els recordo, ni els vull recordar, espero que no tinguessin cames per fer-ho però al km 65 d'una ruta de 200, o tens cames, o millor plega a temps no? En fí, cadascú amb la seva consciència.
Joder que bien te lo montas.Estas fuerte,estas que te sales.Saludos.
ResponElimina